Fira de Sant Martirià ( 1ª part )

Des de temps immemorials, l'ésser humà ha sentit una atracció gairebé mística per els cavalls. El mite d'Alexandre comença quan nomes amb vuit anys doma el seu cavall, Bucèfal, que l'acompanyarà en la travessia fins a l'Índic; l'emperador Caligula va arribar a extrems inimaginables, des de construir un mausoleum per la vestia d'origen hispanic i nom Incitatus, fins a nombrar-lo consol de Bitinia;a mils, les llegendes de cavallers ,retornats després de la mort i reencarnats en cavalls; Athila es va guanyar la fama de sanguinari muntant el seu corser, fins a tal punt, que els pocs que sobrevivien a les desfetes, asseguraven que per allà a on trepitjava el cavall d'Athila no tornava a créixer mai més l'herba; imaginem-nos per un moment, la cara de pallús que devia fer Moctezuma al veure desembarcar Cortés a sobre el cavall, i la posterior adoració dels Indis Americans al cavall, reconeguen-lo com a un deu i creant un estil de vida molt particular, al seu voltant, igual com centenars de tribus nòmades que també viuen dels cavalls, des de la estepa mongola fins als deserts d'Aràbia. Aquestes criatures tampoc s'escapen de l'imaginari popular, Unicorns, Pegasos, i un llarg etc.., en milers de cultures presenten a l'animal com un enviat del cel. Són moltes les elucions dins la nostre historia a les races equines, i remarcable també la obsessió de molts, de posar per ser pintats o esculpits sobre un cavall,( la necessitat acostuma a créixer de forma proporcionalment inversa a la talla de l'interessat).

A Banyoles també comparteixen aquesta passió per els cavall. L'Abat Ponç de Canadal el dia deu de novembre de mil tres cent seixanta vuit, va rebre de les mans de Pere III el Cerimoniós, el dret a organitzar una fira de bestiar. Aquest fet va consolidar a Sant Martirià com a Patró local, desplaçant la fira que es celebrava per Sant Martí. La fira ha vingut convocant-se any rera any, amb una única parada, durant la guerra civil espanyola i la post guerra, perillant la seva supervivència, a causa també, de la mecanització de les eines del camp. Avui en dia la Fira gaudeix de molt bona salut, més de trenta quatre mil persones van visitar el recinte firal durant els dies 13, 14 i 15 de novembre, arribant ja a la 31º edició de la Fira. En l'actualitat el format i contingut de la fira no te massa a veure amb el que va dissenyar l'Abat Ponç, la fira de bestiar ha quedat reduïda a una mostra d'espècimens autòctons, realitzant una tasca més antropològica que comercials, avui els estants d'empreses de domótica, informàtica i paraments per la llar ocupen el pavelló. El que si que ha aguantat amb força i qualitat són els concursos morfològics d'ases i cavalls, subhastes, exposicions, conferencies, concurs de doma i un llarg etc... relacionat amb el món eqüestre, amb una gran participació de genets, criadors, expositors i poltres vinguts de tots els extrems del Països Catalans. Així doncs les espardenyes de set betes, tot i que encara se'n veu alguna, han estat canviades per les botes de cowboy i el barret texà. El format ha anat actualitzant-se amb el pas dels anys, i incorporant noves disciplines de doma i habilitat, més vistoses, fent de la Fira una de les més importants en el seu àmbit.

Fira de Sant Martirià ( 2º part )

Feia una bona estona que l'havia vist, inclús havia estat passejant, pels voltants, sense gosar acostar-me massa, dissimulant per no ser vist. Tot això després que l'Alícia em dongués llargues; seguia fent el despistat, fins trobar-me un bon amic, el Joan, de conversa agradable i bon gust per la música, compartirem durant una bona estona impressions dels artistes que s'havien reunit a la fira. De mentre estiràvem la llengua ens anàvem fixant en els quadres i retrats allà exposats, entre solucions miraculoses pels mals del món, i sense treure-l'hi l'ull de sobre aquella bellesa, ens acostarem, a conèixer l'Eduard Ramírez; pintor d'Olot. Ens havia cridat l'atenció la seva pintura, per no ser molt convencional, en aquell moment agrairem canviar de la monotonia dels estanys pintats al oli, per l'airógraf compromès i lliure de moviments. Ens explicava la relació entre les formes geomètriques que acompanyen les seves lamines i l'univers, la necessitat d'estimar i respectar la natura, i entendre una mica millor quin rol desenvolupem en el cosmos, ens va ensenyar de gust la seva col·lecció, varem reparar en una lamina; i això? La gota freda! Va contestar l'artista. En pocs traços de l'airógraf, vernissos i esmalts, havia aconseguit plasmar un missatge apocalíptic en algunes de les seves obres. Això és el que ens espera... ens acomiadarem, amb intenció de repetir la tertúlia.

Encara ho vaig endarrerir una estona més i vaig seguir xafardejant per la fira, encantant-me davant la xurreria, preguntant per els llinatges catalans; deixant-me emportar per la flaire del pa cuit amb llenya, vaig arribar als formatges i embotits, i les diferents varietats de dolços i xocolates, i no se com, em trobava davant d'ella, ara ja era inevitable. Es presentava davant meu quasi nua, de colors torrats, les ombres ressaltaven més encara la seva figura, m'entres que la resta desprenia una llum tranquil·la, semblant al sòl eixint, quan tot just desperta la tardor. Ella és diu Kumiko, és Japonesa, i reposa pacientment sobre la tela. Istar es l'encarregada de plasmar tanta emoció en una pintura, Istar és la Deessa de la fertilitat i la primavera mesopotàmica, Istar és el pseudònim d'Esther Roca, pintora olotina; alguns en destaquen les similituds d'estil amb Lluís Vilà, artista Banyolí. Impressions i sentiments, voluntats i desitjos expressats a treves dels colors i formes, doncs la seva pintura, és molt intuïtiva; experimenta amb teles i pintures, barrejant-ne inclús les que no s'estimen entre elles, ella en garanteix un perfecte resultat de força i sensibilitat; amb un perfecte equilibri d'ombres i llums, ens deixen entreveure allò que l'artista confirma amb uns versos o una reflexió, que acompanya sempre les seves teles.

Alguns asseguraven que, amb les fires de St. Lluc a Olot i St. Narcís a Girona, St. Martirià venia molt seguit, i això dificultava les ventes, i la qualitat de les obres. L'afluència de gent, va demostrar amb escreix, que estaven equivocats, i parlant amb alguns artistes asseguraven haver-ne tret bones sensacions de la fira.

Ja no és el que era

Han quedat lluny els dies dels envelats i els concerts del grup Omega, aquelles versions roqueres, dels setanta, The Boss amb accent de la garrotxa, l'home ocell de Sangtraït, per començar la nit i alguna balada de Sau pels més afortunats. Amb les fires al voltant de l'estany, aprofitaves per estrenar l'abric, com aconsella el refrany. Recordo els autos de xoc a la Plaça de les Rodes, i la feinada que tenia a dissenyar el carnet de conduir que m'acreditava com a conductor de primera, això si, els focs segueixen igual de màgics. No prefereixo anys passats, però si que trobo a faltar l'ambient de festa; i no festa de cap de setmana, si no de Festa Major.

Podríem buscar una programació de les Festes de St. Martirià de començaments dels vuitanta i no hi haurien moltes diferències amb els actes programats per aquest any dos mil nou; fires les mateixes, potser abans i havien més atraccions i no tantes grues i escurabutxaques; gegants, cap grossos i cavallets; timbalers... el prego que no faltí! Les misses i adoracions al Sant, les cobles i els sardanistes, un futime d'exposicions, l'estrena de les produccions teatrals de les companyies banyolines, a destacar la d'aquest any dos mil nou “tots sóm pops” dirigida per Albert Oliva; el concurs de pesca a l'estanyol del Vilà, i com a novetats recents els concursos de força, amb esportistes vinguts de tots els extrems de la península, i el correfoc per els més petits; els concerts per acabar la nit i... començar el dia... alguns. Però tinc la sensació que ja no és el mateix, que l'ambient de festa a desaparegut. Ens em vist empesos per una colla de brètols, que surten el cap de setmana a cremar contenidors, rebentar faroles i altres activitats més pròpies de manifestacions antisistema radicals, que els propis de la festa major; a un civisme mal entès i sovint avorrit. Les barraques anteriorment centre neuràlgic de la festa banyolina, durant els dies d'adoració al Sant, acullen ara més gent disposada a beure fins que el fetge digui prou, que a gaudir dels concerts programats. Són molts els músics que durant la seva actuació demanen la participació d'un public que resta immòbil front les seves peticions i del seu art, i cal dir que el public banyolí no és fàcil d'acontentar, i això és bo, garanteix un nivell a l'escenari, però potser ens passem de llestos...! L'escenari del recinte firal acull durant cinc dies concerts per a tots els gustos, i tot i coincidir aquest any amb les festes de Girona, la qualitat dels concerts no ha variat respecte altres anys, o si més no, no de forma considerable. Cris Juanico, Praga, Dijous Paella, Gertrudis entre d'altres van omplir el cartell d'aquestes festes '09.

Corre, corre, que és l'ultim

Em calço les botes, i em faig passar pel coll el palestí. Tinc por, no del foc si no d'ells, dels polítics que ens diuen que em d'anar en compte de no cremar-nos. Pot ser no veure mai més un Correfoc!! els nostres Euro-Diputats, ens volen fer combregar amb rodes de molí; amb l'intenció de protegir els ciutadans dels perills del foc, ens prohibeixen una de les nostres festes més populars. La directiva europea a dictaminat que s'apliqui la resolució, de l'us d'articles pirotècnics, 2007/23/CE, restringint així també a les festes populars amb foc. Amb aquesta nova llei, els nostres diables no podran sortir del territori català. Fent també que una de les nostres tradicions amb més historia, sigui prohibida a la resta d'Europa. Com explicar la cultura catalana, sense poder parlar del correfoc, una tradició que mostra la cara més atrevida i provocadora del poble català, que mostra la rauxa i el sentit de l'humor de la nostra societat, per que no només som gent de seny.

Aquesta tradició neix del teatre medieval del carrer, a on el personatge del diable sortia fent cabrioles, jocs de mans, i efectes pirotècnics a totes les representacions de la època, encara que el seu paper a l'obra no fos remarcable. Si que era rellevant el seu diàleg, dons aquesta figura s'utilitzava per fer sàtira política i social; això provocava una gran expectació entre el public, convertint el bufó en un dels personatges més esperats. Amb orígens al s.VII, i la primera datació escrita al 1150, segons Joan amades, en motiu del casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Neix el ball dels diables, on el protagonista són els sicaris de Llucifer i els seus espectacles de llum i foc, sense perdre l'ocasió de fer mofa dels problemes del moment.

Aquests balls eren representats amb motiu de celebracions especials. Els diables també formaven part de les processons; situats estratègicament davant de la corrua s'aprofitaven per obrir el pas. Més tard esdevingué en una lluita entre àngels i dimonis, i no és fins als anys de 1970 que el correfoc deriva en el seu format actual.

Dons aquesta tradició nostre amb tants anys d'història també te qui la defensa. Els nostres diables es van manifestar el 15 d'Agost, aprofitant les festes petites de Banyoles; Els Diables de Pere Botero de Salt, Els Diables de les Corts de Barcelona, l'Escamot de Diables de Centelles i les Gàrgoles de Foc de Banyoles, van organitzar una gran festa del foc, amb un clar missatge reivindicatiu i un gran sentit de l'humor i l'estètica. Les Gàrgoles de Foc van culminar el passa carrers, tradicional en aquestes dates, amb una fantàstica performans, a on els nostres Euro-Diputats, representats per actors caracteritzats amb el cap gros de cada un d'ells, van cremar a l'ínfer, després que el mateix Llucifer els condemnes per el seu pecat de traïció al poble que representen.

I si és l'ultim... que cremi tot!! Dons savent que podia ser l'ultim correfoc, tal i com el coneixem avui, van posar tota la llenya al foc, cremant simbòlicament amb coets d'artifici, l'Ajuntament, l'Església de Santa Maria del Turers i altres edificis estratègics, aconseguint una autentica sensació de que tota la ciutat cremava al teu voltant. I és que aquest correfoc serà inoblidable per molts i esperem que no sigui per haver estat l'ultim.

Monestir de Sant Esteve IX

El 812, ens explicava el Rafel, el nostre guia, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que fou fundat el primer monestir a la vila. Des d'allà l'Abat controlava tota la comarca del Pla de l'Estany i part de les actuals comarques del Gironès, Empordà i Garrotxa, fent us del títol de Senyor Feudal, que l'hi havien concedit. Cobrava per l'us de les terres, per l'us de les cases, per l'aigua utilitzada en la industria, important en aquella època en el treball de pells, que requeria una gran quantitat d'aigua, o per moure els molins també se'n cobrava un impost.

Aquesta sangria al poble, permetia la bona vida en el monestir, tot i que de forma austera; per uns més que d'altres. Una vintena de monjos vivien en el claustre. De procedència noble, la majoria. Treballaven en l'administració del monestir, dedicant temps, també a l'estudi i la oració. Altres feines més pesades eren assignades als monjos donats, de procedència més humil. El dia era dividit en tres parts, vuit hores eren dedicades a la oració, vuit al treball i la resta al descans.

El monestir, dons rebia una enorme quantitat de gra de blat, ordi, civada, aliments frescos i animals, que eren administrats per els diferents monjos de la comunitat o per part del personal laic que treballava en el monestir en tasques d'administració, cal pensar que era enorme la quantitat de bens i terres que calien el control del monestir, per tant calia també la contractació de personal extern. L'Abat es reservava també el dret de vendre la carn en exclusiva, negoci que no regentava la comunitat, si no que cedien la franquícia a canvi d'un preu, l'hostal de la Vila també depenia, amb les mateixes circumstancia que l'anterior, de l'Abat. En els Arxius comarcals del Pla de l'Estany, organitzadors de diferents activitats de descoberta històrica a la comarca, si poden trobar documents a on consten que la quantitat de gra de blat recollit en un any superava les setanta tres tones.

Aquests usos no sempre foren ben administrats, fins que un dia la Vila va demanar poder fer us lliure, de l'aigua de l'estany i els seus recs, el litigi va arribar al Rei; aquest va decidir que seria la part que oferís una quantitat més alta per el control de les aigües, qui es quedaria amb elles. La vila feu la puja més alta, però el Rei s'ho va repensar i concedí novament el control de les aigües al monestir i al seu Abat. Aquesta situació acaba el 1835 amb la Desamortització de Mendizabal, i amb ella la vida de reclusió en el monestir.

Moltes més histories amaga el monestir; incendis i bombardejos, han arrasat per complert els antics claustres; robatoris, el més sonat el d'Eric el Belga, que es va endur de forma gairebé magistrals, les figures d'ornamentació de plata de l 'arqueta de Sant Martirià, d'estil gòtic i gran valor; a on s'hi guarden les restes del Màrtir, patró de la Ciutat de Banyoles i la seva Comarca. Algunes de les estatuetes han pogut ser recuperades. L'Administració local fa dècades que intenta el repatriament d'una part del botí, localitzat a Holanda. També molt interessant la vida de Josep de Vilamala sacristà del monestir i que fou el cent vint-i-uné president de la Generalitat del 1713 al 1714, portant a Catalunya a la derrota en la guerra de successió.

Totes les histories relacionades amb el monestir de Sant Esteve de Banyoles les podeu veure i escoltar en les visites que organitza l'Arxiu Històric del Pla de l'Estany, els divendres d'agost a 2/4 de dotze del mig dia, la visita és gratuïta i no cal reserva prèvia, i/o, a la exposició permanent situada al mateix claustre. És una molt bona oportunitat de conèixer petites histories de Banyoles i Catalunya.