Desordres

  Desordenada continua la nostra vida,

Tiranía mundana que retalla l’esperançada.

Mancança que ressona dins del llarg dia,

Ira, abocada a la tristesa del joc d’una dalla.

Calla! Que m’estorves i el sentir em delira

Guspira que s’emporta el vent de matinada,

Amagada dels astres atents, encendrà la pira.

Compañía dels que preguen per l’armada,

Campanada muda que no fa pels que vigila.

Padrina de l’horror, ja sap qui força la llaçada.

Vuit de març de dos-mil disset.

Què n'he fet del cor?

M'ho han pres tot,
i tu preguntes sense por...
què n'he fet del cor...?
i t'extranya si encara em dol
d'aquell dia el record.

Què n'he fet del cor?
Se l'ha quedat la mort
de fiança o de record,
el pare, les il•lusions,
el teu amor, el teu amor...
m'ho han pres tot.
No es bescanvia el futur...
per il•lusions.

Per aquesta tragèdia rupestre, inundaria collites... incivilitzats amors...

Vint-i-quatre de gener de dos mil deu

Li he promès al cel

Li he promès al cel

vessar fins a l'última gota de sang

entregar la carn als Déus

i esculpir els meus somnis en un mar brau.

Li he cantat a un nen

una bella història, d’un coratge sens fi,

per un amor empès,

a complir de la vida el seu desig.

Li he dit al meu cor,

batega tranquil, que no serà un esforç,

màgica la visió,

de la teva llum omplint la foscor.

Per a tu refilen idiotes, caderneres i altres...

Tretze de juny de dos mil deu

Camí de les Veremes

Quan ja no hi sigui, no ploreu,

d’un gran esforç en queda el record.

Quan ja no hi sigui, rieu!

D’un gran cor en queda la claror.

Damunt d’un carro, sense espardenyes,

camí de Perpinyà, mes enllà de les veremes.

Fil i agulla i a dalt del Puig Clarà,

amb les ovelles per quan torni a despertar.

Quan ja no hi sigui, recordeu...

d’un gran amor en queda la il·lusió.

Quan ja no hi sigui, estimeu...

pel meu record, amb devoció.

16 de febrer de 2010, a la meva àvia.

Pròleg...

Acostumat a caminar, pel món tot sol, ara la solitud em sembla menys estranya. Aquella hora, en que tot just partia, es recorda a ella mateixa, una vegada i un altre, convertint el desig en fàstic i aclamant al cel que no hagués arribat mai l'hora de marxar... Peró al temps no se l'hi dona la volta, i sóc aquí esperant poder-te trobar, igual com et vaig abandonar.

Amb l'excusa de la fotografia, he fet amics, viatges, i amors. Vull seguir estimant i estimar es compartir... m'agradaria dons poder compartir amb tothom qui ho vulgui aquest espai. Voldria poder fer-vos arribar la meva feina, fotografies d'esport, natura, premsa, reportatges i acompanyar-los de tota la informació referent a ells. Rutes a peu i amb bicicleta pels parcs naturals de Catalunya, informació turística i gastronòmica, i tot el que ens pugui interessar. Dons nomes em queda donar-te les gracies per ser aquí i voler fer aquest tros del viatge plegats.