Monestir Sant Pere de Rodes

Ha passat el temps, i poc a poc, allò que en altres èpoques, havia estat centre neuràlgic del poder econòmic i espiritual, ara queda enterrat per una fina capa d'oblit.

A l'horitzó, veles empeses per la tramuntana, porten noves de terres extranyes. Les ones desgasten la pedra; el temps la carn i la terra. Durant mil anys han passat bisbes, canonges i cardenals; reis, comptes i soldats. Uns per fer fortuna... altres buscant el perdó.

Des del cim de la Verdera es contempla ciutat, Port de la Selva; en dies clars la vista arriba més enllà de la plana i Sant Patllari. Des del campanar es contempla el mar, immens...

A les escales de la torra del castell, es senten els plors d’una jove enamorada. Explica la llegenda que una bella jove, alguns diuen que n’era princesa, altres asseguren que era ja reina, boja d’amor i empesa pel deliri de no poder besar-lo, no va dubtar en llançar-se al buit des de la mateixa torra.

Si passegeu pel castell, de nit, quan la llum minva, la sentireu cantar, un cant dolç d’alegria, dons ja s’han reunit.

Les escales condueixen fins el monestir, situat en un replà de la muntanya, pocs metres més enllà. Entrem en el pati, majestuós encara, la restes de la portalada original ens donen pas a un món perdut, que pocs recordem, la pedra torrada il·lumina el cap vespre convertint-lo en daurat. Trobarem refugi en l’interior de la nau, de gran importància arquitectònica. Iniciada la construcció al segle IX, va seguir diferents evolucions fins el segle XII, i pràcticament segueixi oferint el mateix aspecte.

Es conserven encara, uns petits tresors dins d’aquestes parets. Els hi deixà el mestre artesà Cabestany. A la mateixa entrada i veureu els seus relleus. No us podeu perdre les imponents columnes que separen les tres naus, m’entres reverencien l’altar. Una de les portes laterals ens condueix fins el claustre, no totes les dependencies són obertes, però si podem visitar els cellers, la cuina, la torra i el campanar.

Ens podem perdre pels passadissos de la historia, imaginant com hauria resultat si, no haguessin desembarcat aquí els pirates o tant sols el nom de la jove o fins i tot, de quin color tenia els ulls. O si podies haver estat tu...

Sant Lorenç i la Serrelada de l'Obac

Terra de bruixes, dracs, i bandolers sense escrúpols, terra de refugi per molts animalons, crean dins l'imaginari català una llarga llista de contes i llegendes, al voltant de la serralada, algunes més certes que d'altres... situada al cor de Catalunya, a pocs quilometres de Monserrat, s'alça la serralada de l'Obac i la muntanya de St. Llorenç. Amb un clima típicament mediterrani, més sec que al litoral, però amb abundants plujes, que tenyeixen de verd les pertuberàncies de la terra. Pinedes, alzines, roures i boscos de ribera, doncs hi passa el riu just per sota, el Llobregat que serpenteja per la plana, alimentat per les rieres ,forma un conjunt de gorgues aïllades, dins el terme de les Comes, només entrar a la comarca del Bages, fora del Parc, ajuden a passar la calor. El Parc Natural de St. Llorenç i la Serralada de l'Obac, donen una gran varietat de climes, i per tant també una gran varietat de fauna. Paradís dels rèptils, doncs la roca esquerpada, forma grans pedregars, que proporcionen refugi a tot aquell que s'arrastra, l'abundància d'aigua, tot i que alguns anys passen sequeres extremes, aporten una gran quantitat d'aliment i no només als rèptils. El parc està ple d'arbres i arbustos fruiters, afavorint la prol·liferació d'altres espècies animals. Els ornitòlegs també i podran fer les seves delícies, però amb més dificultat que en altres parcs, doncs el camp és molt gran i ells ens veuen de seguida, cal anar ben equipat.
És fàcil arribar al parc, vinguent des de Girona per autopista o NII, enllaçant amb la C58, gratuïta fins a la sortida d'Olesa. Agafant la sortida de Terrassa centre, és suficient, i des d'allà carretera de Rellinars amunt i en pocs minuts arribarem al parc. Hi ha diferents cases pairals o masies que fan funció de punts d'informació i aparcament, a la Casa Nova de l'Obac i podrem veure un audiovisual informatiu d'uns 25 minuts. El parc dóna possiblitats per tothom, infinat de rutes de tots els nivells, els camins estan molt ben senyalitzats, podem visitar els Pous de Glaç i laTorrota, no són dos rutes molt llargues ni molt exigents. Altres camins creuen tota la serralada i aquests si són més dificultusos. Hi trobaràs el que busques segur, tan si només vols fer una volta com recòrrer tot el parc, com sempre l'exigència la decideixes tu. Em va doldre trobar el Parc un mica deixat, hi ha zones que estan plenes de deixalles, si us plau no tireu la brossa al terra. Al parc hi ha papareres i contenidors, utilitzeu-los, portar una bossa de plàstic a la motxilla, per guardar-hi les escombreries, no costa tant. El Parc és molt ampli i en aquest article no hi és tota l'informació, podreu tobar informació més detallada als enllaços o esperar a un altre capítol, jo hi torno segur!

Tamariu x 30€

Vull proposar-vos una sortida d'un dia a Tamariu. Dons a part de pendre el sol, hi podem fer més coses i disfrutar de una altre forma del mar. Per 15€ podem llogar una caiac i fer un ruta per el litoral, i veure els ocells que fan vida en els penya-segats i roques que sobresurten del mar, meduses, tomaquets de mar, eriços, etc... podem equipar-nos amb unes ulleres, tub i aletes. Les aigues de Tamriu són plenes de vida. La direcció de l'empresa que lloga les embarcacions, disposen de guixetes on deixar les coses de forma segura i ens poden facilitar una bossa hermètica per posar la càmara, sense perill que es mulli, mentres remas i quan sigui necessari la treiem de la bossa. Jo aconsellaria,que si portem la camara agafessim un caiac doble, el company ens ajudara a mantenir l'equilibri, sense perill de caure a l'aigua. Interessant fer una visita a les coves, en alguna si anem ben equipats podem fer espelelogia, cal portar una llum frontal, mes comoda que la llenterna. La ruta la decidirem nosaltres, per tant la exigencia de l'activitat també serà cosa nostre. Un cop cansats de tant remar, valdrà la pena anar a dinar. A la Rostisseria La Pineda per 15€ podem dinar. Obren al mitg dia i no tanquen fins la nit, es horari continu, al mitg dia hi trobaràs un ambient més familiar, al vespre el joven emplena el patí. La taula es parada sota uns pins, que amb la brisa marina, donen una sensació de frescor que rapidament perdrem quan arribi el menjar i el vi... el menú és: amanida, croquetes de pollastre i pernil, patates fregides, botifarra i pollastre a la brasa, pa torrat, vi aigua, postres i cafè. És bó i en quantitat, aixó si quan hi vagis no tinguis presa. Important reservar taula!!




Rostisseria La Pineda. C/ Cadí 17, Tamariu. 972 620 050
Caiac Tamariu (Jordi Solano) 659 698 409