La llegenda d'en Morgat

Ai mare!! No saps quina una n’ha passat Maria!! Cridava l’ Enriqueta gesticulant amb els braços amunt i avall. Al rostre hi duia escrita la por, tot ella estava esparverada i jo encara no sabia per quin set sous, el motiu de tanta excitació.

Aigua!! hi ha aigua a per tot arreu!! És com un malt son... semblava afectada de veres i només era capaç de dir: Aigua!! I arrencar a plorar... semblava desfer-se de l’ensurt. Si recuperava el sentit, al veurem i intentar explicar-ho de nou, de l’espant tornava a caure en rodó. Amb en Joaquim, l’hereu de casa, varem aconseguir estirar-la en un jaç. Encara van passar unes quantes hores fins que no es va poder recuperar.

Quan va obrir els ulls i es va notar més segura, amb un fil de veu hem va cridar. Maria! Ho he perdut tot. Xiuxiueja entre sanglots. Ha quedat tot negat! No entenia res, però la veia desorientada, no podia deixar de mirar-la. Amb els cabells esperrucats, i la roba mal guarnida, els ulls no l’hi tenien fons. Em provocava llàstima, ella l’Enriqueta de Can Morgat, sempre tant senyora i elegant. Mai altiva, dons era senyora de mena i si calia, era la primera en arromangar-se i espellofar el blat o netejar les corts. Que s’ha negat? Vaig preguntar creient que encara desvariejava.

Tot! Els camps ja no hi són, les hortes i els fruiters se els ha endut la corrent, el sembrat del bestiar per l’hivern... ara no és més que un fangar, el camí que du fins a Banyoles ha desaparegut també... i que faré jo ara, com passarem els mesos freds? En Ramon ja és gran, ell diu que no... ja l’hi costava prou fer la feina i ara que! La pobre no deixava de vessar llàgrimes. No era capaç d’assimilar el que m’estava dient, i vaig tornar a interrogar-la.

A veure. Que diu que s’ha negat? I de a on surt tanta aigua? I en Ramon a on és?

El meu marit ha anat fins a Santa Maria, a donar gracies al senyor. Encara em sembla que deliro. Vine que t’ho ensenyaré.

Em va prendre de la ma i em va dur fins dalt del puig Clarà. Vaig arribar esbufegant, ella en canvi, empesa per la necessitat de no saber-se immersa en la follia, se la veia fresca com si res no hagués passat. Pel camí em va explicar una historia, que en aquell moment em va deixar glaçada, vaig intentar passar-la pel filtre de la incredulitat, però ràpidament el dubte, es convertir en un malt son per l’Enriqueta i el seu home.

“No eren les set del matí que he sortit a buscar els ous al galliner, en Ramon ja feia ven be una hora que havia marxat cap a les terres a llaurar. Com sempre s’havia endut els bous, després de fer un got de vi. Esperava que arribes a quarts de nou. No eren les vuit que ja era a casa i jo no havia pogut arreglar-li l’esmorzar!

Que fas tant d’hora? l’hi he preguntat. Has de venir amb mi - em resp

on, pàl·lid com el paper de fumar. M’ha dut fins a les golfes i m’ha fet treure el cap pel finestró i amb la vista perduda en els camps m’ha demanat que m’esperes.

He vist un àngel Queta! Be... no l’he vist però l’he sentit! Estava llaurant i he sentit una veu que em cridava... Morgat, Morgat!! Agafa la llaura i ves sota teulat! No n’he volgut fer cas, pensava que serien els vailets de cal Ferrer que em prenien el pel, però de seguida i em veu més forta m’ha dit... Morgat, Morgat agafa els bous i vés-te’n a casa!! He dubtat un moment, m’entres se m’encongia el cor i quan decidia quedar-me, ha cridat més fort que mai... Morgat, Morgat vés-te’n a casa o seràs negat! I enfilat caminet i cap a casa... a ressonat un terrabastall que ha fet que en Ramon callés.

La terra s’ha enfonsat i he vist com es partia amb la mateixa facilitat amb que ho fan les hòsties del capellà. De cop el soroll s’ha escampat i allà a on hi havia camps ara hi ha un estany.”

I és cert, no m’ho puc creure! Es a mi a qui l’hi fallen les cames ara! Una gran massa d’aigua es va plantar davant meu. Em vaig fregar els ulls incapaç de creure el que estava veient, vaig recordar per un moment com havien estat aquelles terres i em va semblar entendre que mai més res seria igual.

Sant Martirià

Eren temps difícils, els bàrbars assetjaven dia rera dia les nostres terres, cremaven cultius, cases i temples; violaven a les dones i penjaven a la canalla dels peus; jo havia complert els setze, el mateix dia que els sarraïns varen entrar a Florència. El pare vuit anys abans, m'havia entregat als monjos benedictins, havia arribat a un acord amb l'Abat. Jo havia de complir bot, i ell rebaixava el total de quilos de blat, que el pare havia d'entregar al monestir per l'us de la terra, que l'Abat bonament havia concedit al pare... quins collons! Però ara me'n alegro... tres dels meus germans havien mort a la batalla, defensant la muralla de Florència; mon germana havia casat amb un pòtol i els pares, per sort no van viure el suficient per veure com aquell mal parit estomacava a la Maria. La pesta se'ls havia endut poc després de jo entrar al convent. Així es la vida...

El prior havia entrat a la sala comuna a l'hora del dinar, esbufegant, cansat de corre convent amunt i avall. L'Abat feia dies que preparava el trasllat dels bens del claustre. Claudi! Acompanyem! Em va portar davant de l'abat, ens acompanyava en Jeroni, un donat també. Feia dos anys que havia entrat en el monestir. Encara era un tap de bassa, amb les galtes rosades i mirada de trapella, no havia complert els onze anys, i passaria la seva primera prova de fe en aquells moments.

Que en saps de St. Martirià? Va preguntar-me l'Abat; com si no sabes qui era. La pregunta em va sorprendre, era el màrtir més venerat de la Toscana! tots coneixíem la seva historia; des de el seu nombrament, de Bisbe d'Alberga, els exorcismes, els tres anys de peregrinació per el desert d'Egipte, el retorn, per desafiar al Senyor de Florència i predicar de nou i vèncer la idolatria que el governant imposava, i el seu martiri, instigat per l'enveja i l'odi del mateix. Vaig contestar sense preguntar. Llavors a l'Abat l'hi salta una llàgrima, i em digué: Claudi, has de complir amb la tasca que t'imposaré, i serà la ultima cosa que faràs per aquest convent. Em vaig espantar; que volia de mi? El sant havia deixat una ultima voluntat abans de ser martiritzat. Les seves restes havien de ser traslladades a Catalunya un petit principat al nord est de la península ibèrica. Tu seràs l'encarregat de fer complir la ultima voluntat del sant. Agafaràs les despulles i les duràs fins al principat, però hi ha un inconvenient; el màrtir va deixar escrit que fos en un lloc amb una gran font d'aigua. Però de fonts n'hi ha moltes, vaig contestar. Sí ja ho sé, també va deixar escrit que una senyal revelaria el lloc exacta, però no va deixar escrit quina senyal seria...

En Jeroni t'acompanyarà, i sortireu ara mateix. L'Abat ens va acomiadar resant un pare nostre per les nostres animes. El prior ens va fer entrega d'un farcell amb pa i formatge i unes peses de plata. Se'm plantejava un problema, com treure les despulles del sant amb la ciutat envoltada per els sarraïns. Sabíem molt bé que en feien amb les nostres relíquies, calia passar desapercebuts. Vaig encarregar-li en Jeroni que prengues la mula i una bota de vi, jo vaig corre a demanar-li al prior vestits negres. Partiríem de nit, entre la foscor. Si el sant ens ajudava i la mula no feia soroll encara podríem aconseguir amb èxit la nostra fuga. Vaig buidar el poc alcohol que quedava a la bota; mal a guanyat, vaig pensar. Varem cobrir les despulles amb mantes i les amagàrem dins el recipient, un cop carregada a la bestia, en dirigirem a les muralles. Els soldats havien obert túnels per sortir de la ciutat i atacar a les tropes enemigues per l'esquena, nomes havíem d'esperar que es pongues el sol, llavors sortiríem d'amagat de la ciutat.

Ni l'ase ni en Jeroni van obrir la boca, al pobre vailet no l'hi tocava la pell a la camisa, de fet cap dels tres va dir paraula fins que no varem veure sortir el sol i ens sabíem ja lluny del moros. El camí fins a Catalunya va ser força tranquil, si no fos per el torrent de preguntes que em venien al cap; que faria després de complir la tasca que m'havien encomanat? Com sabria allà a on havien de reposar les restes? Fins que varem arribar a Banyoles. Després d'haver vist fonts, rierols i tota classe de dolls d'aigua, al enfilar-nos a un puig, se'ns va aparèixer l'estany, com si fos una visió, un miratge; la burra es plantar allà mateix i no se'n va voler moure, en Jeroni i jo estiràvem de l'arnes inclús es va endur alguna fava, però la vestia no es va moure ni un pam. De cop, les campanes de Banyoles començaren a sonar sense to ni so. És aquí? Va preguntar-me en Jeroni. Diria que sí vaig contestar alleujat. Em vaig asseure sobre un tronc tallat i del cansament i la tranquil·litat de la feina feta,

vaig quedar adormit en un instant. L'endemà vaig obrir el ulls i una multitud ens rodejava. El xicot havia explicat la nostra historia a un pagès de la zona m'entres jo dormia, i la noticia es va escampar per la comarca en poques hores. Fins i tot havia vingut a rebre'ns l'Abat del monestir de St Esteve. Ens va demanar que l'acompanyéssim fins al convent, també ens va prometre un plat de sopa calenta. Així que varem agafar la burra i ens dirigirem fins a la vila, s'organitza una gran celebració en honor el sant, la festa fou sonada, no faltava ni el menjar ni el vi, tot el poble havia vingut a presentar devoció al màrtir. El dia següent, les restes havien desaparegut, simplement no hi eren. Les despulles havien sigut tancades sota clau, i la clau nomes la tenia l'Abat. Els monjos organitzaren la busca, i mobilitzaren a tot al poble, fins que les trobaren a dalt del puig, el mateix puig en que se'ns havia aparegut l'estany, el mateix lloc a on l'ase havia dit que prou, L'abat ordenar el trasllat immediat. Tres cops les relíquies van pujar fins el puig, fins que l'abat va ordenar construir una ermita allà a on les despulles viatjàvem de nit. I el puig va prendre el nom del sant i Banyoles el va proclamar patró de la vila i comarca. Jo vaig quedar-me al claustre, i fins al dia d'avui.

La llegenda de les goges de Les Estunes

Temps era temps vivien a les Estunes uns éssers fantàstics etèrics i invisibles, personificats en forma de dones de bellesa i finor extraordinàries. Durant el dia s'amagaven, amb timidesa de la llum, per entre les ombres de les esquerdes i les baumes, gaudint dels cants dels ocells o dels jocs i entreteniments que s'enginyaven en el seu palau de pedra. Cap mortal les podia sorprendre. Però en la foscor de la nit es podia entreveure la llum resplendent dels vestits delicats amb que guarnien la gentil bellesa del seu cos quan sortien a esbargir-se a la claror de la llum de lla lluna i de les estrelles. Després d'haver assenyalat el gall de mitjanit, i només aleshores, es manifestaven als vivents, ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües de l'estany, ja entonant bells càntics als esperits dels boscos.

En els palaus de pedra les goges hi feien grans festes i convits, que eren coneguts per la gent de les contrades per l'enlluernadora claror i per la cridòria i els xisclets que sortien d'esquerdes i baumes.
Elles no tenien cap tracte amb la gent que vivia a prop de les Estunes i s'hi mostraven indiferents: de dies els defugien amagades als llocs més solitaris del bosc, gaudint de la intimitat dels seus palaus, i d'això se n'asseguraven teixint, amb un fil imperceptible, una finissima xarxa que impedia el pas a curiosos i atrevits. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals i quedar-se per sempre entre la fantasia màgica dels palaus rocosos de les goges de les Estunes.

( A partir de la versió de Pere Alsius recollida per Joan Vidal )

Una altre historia sobre les goges conta la aventura d'un banyolí que va quedar "engojat". A començaments de segle, un vilatà va desaparèixer de cop i volta( no donarem noms), després de dies de recerca, i la més que justificada desesperació dels familiars i amics, en una de les expedicions organitzades per trobar el desaparegut, la cerca va arribar a la fi. Un del expedicionaris, va trobar el pobre home assegut en una de les pedres que hi ha, encara avui, a l'entrada del paratge. L'home restava inmobil, ni tant sols parpellejava, tal qual petrificat el posaren en una camilla i el traslladaren al seu domicili. Quan arribaren a la casa, l'home encara mantenia la posició d'assegut, garratibat com estava. Avisaren al metge, que amb l'ajuda d'un parell d'infermeres, el posaren en posició horitzontal. L'hi quedaren les mans encara tancades, i fou llabors quant s'adonaren que dins el puny tancat i duia un farcellet d'una tela quasi transparent, com la anomenada anteriorment per Alsius, ple de pols d'or. L'estaquirot va seguir en aquella posició durant deu dies! i quan per fi despertà crida: DEIXEUME TORNAR!! i a partir d'aquell dia no es va tornar a parlar mai més del tema.
El paratge de Les Estunes és dins del terme municipal de Porqueres, en la carretera que va de Banyoles a Santa pau. Està ben senyalitzat un cop agafada la carretera.