Sant Martirià

Eren temps difícils, els bàrbars assetjaven dia rera dia les nostres terres, cremaven cultius, cases i temples; violaven a les dones i penjaven a la canalla dels peus; jo havia complert els setze, el mateix dia que els sarraïns varen entrar a Florència. El pare vuit anys abans, m'havia entregat als monjos benedictins, havia arribat a un acord amb l'Abat. Jo havia de complir bot, i ell rebaixava el total de quilos de blat, que el pare havia d'entregar al monestir per l'us de la terra, que l'Abat bonament havia concedit al pare... quins collons! Però ara me'n alegro... tres dels meus germans havien mort a la batalla, defensant la muralla de Florència; mon germana havia casat amb un pòtol i els pares, per sort no van viure el suficient per veure com aquell mal parit estomacava a la Maria. La pesta se'ls havia endut poc després de jo entrar al convent. Així es la vida...

El prior havia entrat a la sala comuna a l'hora del dinar, esbufegant, cansat de corre convent amunt i avall. L'Abat feia dies que preparava el trasllat dels bens del claustre. Claudi! Acompanyem! Em va portar davant de l'abat, ens acompanyava en Jeroni, un donat també. Feia dos anys que havia entrat en el monestir. Encara era un tap de bassa, amb les galtes rosades i mirada de trapella, no havia complert els onze anys, i passaria la seva primera prova de fe en aquells moments.

Que en saps de St. Martirià? Va preguntar-me l'Abat; com si no sabes qui era. La pregunta em va sorprendre, era el màrtir més venerat de la Toscana! tots coneixíem la seva historia; des de el seu nombrament, de Bisbe d'Alberga, els exorcismes, els tres anys de peregrinació per el desert d'Egipte, el retorn, per desafiar al Senyor de Florència i predicar de nou i vèncer la idolatria que el governant imposava, i el seu martiri, instigat per l'enveja i l'odi del mateix. Vaig contestar sense preguntar. Llavors a l'Abat l'hi salta una llàgrima, i em digué: Claudi, has de complir amb la tasca que t'imposaré, i serà la ultima cosa que faràs per aquest convent. Em vaig espantar; que volia de mi? El sant havia deixat una ultima voluntat abans de ser martiritzat. Les seves restes havien de ser traslladades a Catalunya un petit principat al nord est de la península ibèrica. Tu seràs l'encarregat de fer complir la ultima voluntat del sant. Agafaràs les despulles i les duràs fins al principat, però hi ha un inconvenient; el màrtir va deixar escrit que fos en un lloc amb una gran font d'aigua. Però de fonts n'hi ha moltes, vaig contestar. Sí ja ho sé, també va deixar escrit que una senyal revelaria el lloc exacta, però no va deixar escrit quina senyal seria...

En Jeroni t'acompanyarà, i sortireu ara mateix. L'Abat ens va acomiadar resant un pare nostre per les nostres animes. El prior ens va fer entrega d'un farcell amb pa i formatge i unes peses de plata. Se'm plantejava un problema, com treure les despulles del sant amb la ciutat envoltada per els sarraïns. Sabíem molt bé que en feien amb les nostres relíquies, calia passar desapercebuts. Vaig encarregar-li en Jeroni que prengues la mula i una bota de vi, jo vaig corre a demanar-li al prior vestits negres. Partiríem de nit, entre la foscor. Si el sant ens ajudava i la mula no feia soroll encara podríem aconseguir amb èxit la nostra fuga. Vaig buidar el poc alcohol que quedava a la bota; mal a guanyat, vaig pensar. Varem cobrir les despulles amb mantes i les amagàrem dins el recipient, un cop carregada a la bestia, en dirigirem a les muralles. Els soldats havien obert túnels per sortir de la ciutat i atacar a les tropes enemigues per l'esquena, nomes havíem d'esperar que es pongues el sol, llavors sortiríem d'amagat de la ciutat.

Ni l'ase ni en Jeroni van obrir la boca, al pobre vailet no l'hi tocava la pell a la camisa, de fet cap dels tres va dir paraula fins que no varem veure sortir el sol i ens sabíem ja lluny del moros. El camí fins a Catalunya va ser força tranquil, si no fos per el torrent de preguntes que em venien al cap; que faria després de complir la tasca que m'havien encomanat? Com sabria allà a on havien de reposar les restes? Fins que varem arribar a Banyoles. Després d'haver vist fonts, rierols i tota classe de dolls d'aigua, al enfilar-nos a un puig, se'ns va aparèixer l'estany, com si fos una visió, un miratge; la burra es plantar allà mateix i no se'n va voler moure, en Jeroni i jo estiràvem de l'arnes inclús es va endur alguna fava, però la vestia no es va moure ni un pam. De cop, les campanes de Banyoles començaren a sonar sense to ni so. És aquí? Va preguntar-me en Jeroni. Diria que sí vaig contestar alleujat. Em vaig asseure sobre un tronc tallat i del cansament i la tranquil·litat de la feina feta,

vaig quedar adormit en un instant. L'endemà vaig obrir el ulls i una multitud ens rodejava. El xicot havia explicat la nostra historia a un pagès de la zona m'entres jo dormia, i la noticia es va escampar per la comarca en poques hores. Fins i tot havia vingut a rebre'ns l'Abat del monestir de St Esteve. Ens va demanar que l'acompanyéssim fins al convent, també ens va prometre un plat de sopa calenta. Així que varem agafar la burra i ens dirigirem fins a la vila, s'organitza una gran celebració en honor el sant, la festa fou sonada, no faltava ni el menjar ni el vi, tot el poble havia vingut a presentar devoció al màrtir. El dia següent, les restes havien desaparegut, simplement no hi eren. Les despulles havien sigut tancades sota clau, i la clau nomes la tenia l'Abat. Els monjos organitzaren la busca, i mobilitzaren a tot al poble, fins que les trobaren a dalt del puig, el mateix puig en que se'ns havia aparegut l'estany, el mateix lloc a on l'ase havia dit que prou, L'abat ordenar el trasllat immediat. Tres cops les relíquies van pujar fins el puig, fins que l'abat va ordenar construir una ermita allà a on les despulles viatjàvem de nit. I el puig va prendre el nom del sant i Banyoles el va proclamar patró de la vila i comarca. Jo vaig quedar-me al claustre, i fins al dia d'avui.