Ai mare!! No saps quina una n’ha passat Maria!! Cridava l’ Enriqueta gesticulant amb els braços amunt i avall. Al rostre hi duia escrita la por, tot ella estava esparverada i jo encara no sabia per quin set sous, el motiu de tanta excitació.
Aigua!! hi ha aigua a per tot arreu!! És com un malt son... semblava afectada de veres i només era capaç de dir: Aigua!! I arrencar a plorar... semblava desfer-se de l’ensurt. Si recuperava el sentit, al veurem i intentar explicar-ho de nou, de l’espant tornava a caure en rodó. Amb en Joaquim, l’hereu de casa, varem aconseguir estirar-la en un jaç. Encara van passar unes quantes hores fins que no es va poder recuperar.
Quan va obrir els ulls i es va notar més segura, amb un fil de veu hem va cridar. Maria! Ho he perdut tot. Xiuxiueja entre sanglots. Ha quedat tot negat! No entenia res, però la veia desorientada, no podia deixar de mirar-la. Amb els cabells esperrucats, i la roba mal guarnida, els ulls no l’hi tenien fons. Em provocava llàstima, ella l’Enriqueta de Can Morgat, sempre tant senyora i elegant. Mai altiva, dons era senyora de mena i si calia, era la primera en arromangar-se i espellofar el blat o netejar les corts. Que s’ha negat? Vaig preguntar creient que encara desvariejava.
Tot! Els camps ja no hi són, les hortes i els fruiters se els ha endut la corrent, el sembrat del bestiar per l’hivern... ara no és més que un fangar, el camí que du fins a Banyoles ha desaparegut també... i 
que faré jo ara, com passarem els mesos freds? En Ramon ja és gran, ell diu que no... ja l’hi costava prou fer la feina i ara que! La pobre no deixava de vessar llàgrimes. No era capaç d’assimilar el que m’estava dient, i vaig tornar a interrogar-la.
A veure. Que diu que s’ha negat? I de a on surt tanta aigua? I en Ramon a on és?
El meu marit ha anat fins a Santa Maria, a donar gracies al senyor. Encara em sembla que deliro. Vine que t’ho ensenyaré.
Em va prendre de la ma i em va dur fins dalt del puig Clarà. Vaig arribar esbufegant, ella en canvi, empesa per la necessitat de no saber-se immersa en la follia, se la veia fresca com si res no hagués passat. Pel camí em va explicar una historia, que en aquell moment em va deixar glaçada, vaig intentar passar-la pel filtre de la incredulitat, però ràpidament el dubte, es convertir en un malt son per l’Enriqueta i el seu home.
“No eren les set del matí que he sortit a buscar els ous al galliner, en Ramon ja feia ven be una hora que havia marxat cap a les terres a llaurar. Com sempre s’havia endut els bous, després de fer un got de vi. Esperava que arribes a quarts de nou. No eren les vuit que ja era a casa i jo no havia pogut arreglar-li l’esmorzar!
Que fas tant d’hora? l’hi he preguntat. Has de venir amb mi - em resp
on, pàl·lid com el paper de fumar. M’ha dut fins a les golfes i m’ha fet treure el cap pel finestró i amb la vista perduda en els camps m’ha demanat que m’esperes.
He vist un àngel Queta! Be... no l’he vist però l’he sentit! Estava llaurant i he sentit una veu que 
gat, Morgat vés-te’n a casa o seràs negat! I enfilat caminet i cap a casa... a ressonat un terrabastall que ha fet que en Ramon callés.
La terra s’ha enfonsat i he vist com es partia amb la mateixa facilitat amb que ho fan les hòsties del capellà. De cop el soroll s’ha escampat i allà a on hi havia camps ara hi ha un estany.”
I és cert, no m’ho puc creure! Es a mi a qui l’hi fallen les cames ara! Una gran massa d’aigua es va plantar davant meu. Em vaig fregar els ulls incapaç de creure el que estava veient, vaig recordar per un moment com havien estat aquelles terres i em va semblar entendre que mai més res seria igual.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada