Alexandria

A un amor que inspira proeses

2011-01-06T03:41:00.000-08:00

Recordo un abril entre cotó fluix,

els teus ulls petits cantaven promeses...

mentre encetaves guerres a l’hora d’esmorzar.

Li entregares el cor sense por,

a un amor que inspira proeses,

i tornares a l’hora del dinar,

després d’un vell deliri...

amb dues roses a les mans.

Avui contemplo el capvespre,

tranquil de saber-te no molt lluny...

amb un somriure d’esperança,

doncs per tu no es pondrà el sol.

24 de desembre de 2010

a l'Esperança, a un referent...

HAYRA: bon auguri, bon futur

2010-12-30T15:36:00.000-08:00

la vida és una lluita constant per adaptar-se... a ells la música els ha servit per a molt més.

The Malta experience

2010-12-29T02:22:00.000-08:00

Galiza, terra de llegendes

2010-12-28T02:45:00.000-08:00

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

Rosalía de Castro

a la Diana

AHMED

2010-12-23T00:01:00.000-08:00

Un particular viatge al voltant de l’experiència.

Cadernera

2010-12-16T03:13:00.000-08:00

Alimentació: llavors de cards, verns i altres. Quan està al niu, menja també insectes.

Estada: el podem veure tot l’any, tot i que els mesos freds és més fàcil de veure.

Curiositats: molt aficionat a les llavors del card, i d’aquí el seu nom cadernera. Durant l’època de cria i creixement inclouen també insectes en la seva alimentació. És un ocell molt abundant en l’actualitat, tot i que en altres èpoques havia estat molt amenaçat. Cria en bona part del territori, però és més freqüent en el litoral i les planes d’interior. No hi diferencia entre mascle i femella, en canvi els joves mostren tons més apegats. Mostra conductes molt sociables, s’acostuma a deixar veure en estols prop de ribes i conreus. Pot arribar a viure fins als vint-i-set anys.

Què n'he fet del cor?

2010-12-09T09:46:00.000-08:00

M'ho han pres tot,
i tu preguntes sense por...
què n'he fet del cor...?
i t'extranya si encara em dol
d'aquell dia el record.

Què n'he fet del cor?
Se l'ha quedat la mort
de fiança o de record,
el pare, les il•lusions,
el teu amor, el teu amor...
m'ho han pres tot.
No es bescanvia el futur...
per il•lusions.

Per aquesta tragèdia rupestre, inundaria collites... incivilitzats amors...

Vint-i-quatre de gener de dos mil deu

La llegenda d'en Morgat

2010-08-12T12:19:00.000-07:00

Ai mare!! No saps quina una n’ha passat Maria!! Cridava l’ Enriqueta gesticulant amb els braços amunt i avall. Al rostre hi duia escrita la por, tot ella estava esparverada i jo encara no sabia per quin set sous, el motiu de tanta excitació.

Aigua!! hi ha aigua a per tot arreu!! És com un malt son... semblava afectada de veres i només era capaç de dir: Aigua!! I arrencar a plorar... semblava desfer-se de l’ensurt. Si recuperava el sentit, al veurem i intentar explicar-ho de nou, de l’espant tornava a caure en rodó. Amb en Joaquim, l’hereu de casa, varem aconseguir estirar-la en un jaç. Encara van passar unes quantes hores fins que no es va poder recuperar.

Quan va obrir els ulls i es va notar més segura, amb un fil de veu hem va cridar. Maria! Ho he perdut tot. Xiuxiueja entre sanglots. Ha quedat tot negat! No entenia res, però la veia desorientada, no podia deixar de mirar-la. Amb els cabells esperrucats, i la roba mal guarnida, els ulls no l’hi tenien fons. Em provocava llàstima, ella l’Enriqueta de Can Morgat, sempre tant senyora i elegant. Mai altiva, dons era senyora de mena i si calia, era la primera en arromangar-se i espellofar el blat o netejar les corts. Que s’ha negat? Vaig preguntar creient que encara desvariejava.

Tot! Els camps ja no hi són, les hortes i els fruiters se els ha endut la corrent, el sembrat del bestiar per l’hivern... ara no és més que un fangar, el camí que du fins a Banyoles ha desaparegut també... i que faré jo ara, com passarem els mesos freds? En Ramon ja és gran, ell diu que no... ja l’hi costava prou fer la feina i ara que! La pobre no deixava de vessar llàgrimes. No era capaç d’assimilar el que m’estava dient, i vaig tornar a interrogar-la.

A veure. Que diu que s’ha negat? I de a on surt tanta aigua? I en Ramon a on és?

El meu marit ha anat fins a Santa Maria, a donar gracies al senyor. Encara em sembla que deliro. Vine que t’ho ensenyaré.

Em va prendre de la ma i em va dur fins dalt del puig Clarà. Vaig arribar esbufegant, ella en canvi, empesa per la necessitat de no saber-se immersa en la follia, se la veia fresca com si res no hagués passat. Pel camí em va explicar una historia, que en aquell moment em va deixar glaçada, vaig intentar passar-la pel filtre de la incredulitat, però ràpidament el dubte, es convertir en un malt son per l’Enriqueta i el seu home.

“No eren les set del matí que he sortit a buscar els ous al galliner, en Ramon ja feia ven be una hora que havia marxat cap a les terres a llaurar. Com sempre s’havia endut els bous, després de fer un got de vi. Esperava que arribes a quarts de nou. No eren les vuit que ja era a casa i jo no havia pogut arreglar-li l’esmorzar!

Que fas tant d’hora? l’hi he preguntat. Has de venir amb mi - em resp

on, pàl·lid com el paper de fumar. M’ha dut fins a les golfes i m’ha fet treure el cap pel finestró i amb la vista perduda en els camps m’ha demanat que m’esperes.

He vist un àngel Queta! Be... no l’he vist però l’he sentit! Estava llaurant i he sentit una veu que em cridava... Morgat, Morgat!! Agafa la llaura i ves sota teulat! No n’he volgut fer cas, pensava que serien els vailets de cal Ferrer que em prenien el pel, però de seguida i em veu més forta m’ha dit... Morgat, Morgat agafa els bous i vés-te’n a casa!! He dubtat un moment, m’entres se m’encongia el cor i quan decidia quedar-me, ha cridat més fort que mai... Morgat, Morgat vés-te’n a casa o seràs negat! I enfilat caminet i cap a casa... a ressonat un terrabastall que ha fet que en Ramon callés.

La terra s’ha enfonsat i he vist com es partia amb la mateixa facilitat amb que ho fan les hòsties del capellà. De cop el soroll s’ha escampat i allà a on hi havia camps ara hi ha un estany.”

I és cert, no m’ho puc creure! Es a mi a qui l’hi fallen les cames ara! Una gran massa d’aigua es va plantar davant meu. Em vaig fregar els ulls incapaç de creure el que estava veient, vaig recordar per un moment com havien estat aquelles terres i em va semblar entendre que mai més res seria igual.

Monestir Sant Pere de Rodes

2010-07-15T04:14:00.000-07:00

Ha passat el temps, i poc a poc, allò que en altres èpoques, havia estat centre neuràlgic del poder econòmic i espiritual, ara queda enterrat per una fina capa d'oblit.

A l'horitzó, veles empeses per la tramuntana, porten noves de terres extranyes. Les ones desgasten la pedra; el temps la carn i la terra. Durant mil anys han passat bisbes, canonges i cardenals; reis, comptes i soldats. Uns per fer fortuna... altres buscant el perdó.

Des del cim de la Verdera es contempla ciutat, Port de la Selva; en dies clars la vista arriba més enllà de la plana i Sant Patllari. Des del campanar es contempla el mar, immens...

A les escales de la torra del castell, es senten els plors d’una jove enamorada. Explica la llegenda que una bella jove, alguns diuen que n’era princesa, altres asseguren que era ja reina, boja d’amor i empesa pel deliri de no poder besar-lo, no va dubtar en llançar-se al buit des de la mateixa torra.

Si passegeu pel castell, de nit, quan la llum minva, la sentireu cantar, un cant dolç d’alegria, dons ja s’han reunit.

Les escales condueixen fins el monestir, situat en un replà de la muntanya, pocs metres més enllà. Entrem en el pati, majestuós encara, la restes de la portalada original ens donen pas a un món perdut, que pocs recordem, la pedra torrada il·lumina el cap vespre convertint-lo en daurat. Trobarem refugi en l’interior de la nau, de gran importància arquitectònica. Iniciada la construcció al segle IX, va seguir diferents evolucions fins el segle XII, i pràcticament segueixi oferint el mateix aspecte.

Es conserven encara, uns petits tresors dins d’aquestes parets. Els hi deixà el mestre artesà Cabestany. A la mateixa entrada i veureu els seus relleus. No us podeu perdre les imponents columnes que separen les tres naus, m’entres reverencien l’altar. Una de les portes laterals ens condueix fins el claustre, no totes les dependencies són obertes, però si podem visitar els cellers, la cuina, la torra i el campanar.

Ens podem perdre pels passadissos de la historia, imaginant com hauria resultat si, no haguessin desembarcat aquí els pirates o tant sols el nom de la jove o fins i tot, de quin color tenia els ulls. O si podies haver estat tu...

Li he promès al cel

2010-06-30T04:15:00.000-07:00

Li he promès al cel

vessar fins a l'última gota de sang

entregar la carn als Déus

i esculpir els meus somnis en un mar brau.

Li he cantat a un nen

una bella història, d’un coratge sens fi,

per un amor empès,

a complir de la vida el seu desig.

Li he dit al meu cor,

batega tranquil, que no serà un esforç,

màgica la visió,

de la teva llum omplint la foscor.

Per a tu refilen idiotes, caderneres i altres...

Tretze de juny de dos mil deu

Cal que neixin flors a cada instant

2010-05-23T05:52:00.000-07:00

Avui pot ser que es compleixi un somni, tantes altres vegades frustrat. Avui es pot convertir en realitat una il·lusió tantes vegades desitjada. Ha nascut una flor, però en calen més.

Moltes han estat les temptatives de fundar un club de rugbi a les nostres contrades, de moment cap d’elles han estat fructíferes. Totes han fracassat per el mateix, dons cap dels consistoris que han anat passant, ha cregut convenient satisfer la necessitat d’aquest col·lectiu. Em sembla entendre la necessitat de tenir unes instal·lacions adequades per poder subsistir, i des d’aquí volem convèncer de la urgència vital amb la que cal afrontar aquesta problemàtica. Queda clara la voluntat i empenta dels banyolins per arrelar aquest esport i amb la mateixa convicció ha de respondre la regidoria d’esports i el mateix Alcalde, dons un dels punts claus del seu programa electoral, era el de fomentar la practica esportiva per tothom.

A començaments d’estiu passat una colla d’amics començaren a quedar a les tardes, al Parc de la Draga, per jugar o simplement fer corre un Soul. L’activitat despertava molta expectació, i acostava als curiosos. Dons veure un grapat de sonats que corren darrera d’un meló i no dubten a llançar-se a sobre del company d’un forma poc delicada, sempre trenca la monotonia de l’estany. L’empresa va anar agafant forma i de mica en mica, més eixelebrats van sumar-se a l’aventura. Quino Sanchez, professor d’educació física a l’I.E.S. Josep Brugulat, que havia portat ell sol el nou projecte, si van afegir Alejandro Robert i Bernat Llobet. Avui els tres tècnics compten amb una plantilla de 23 jugadors, que conformen el primer equip, i una vintena de jugadors en edat cadet, que ja defensen els colors del Banyoles Club de Rugbi. Ahir 22 de maig els nois de Banyoles van afrontar el seu bateig amb orgull. A Torroella de Montgrí, dins del marc del RUGBY ROCK, els banyolins va disputar un triangular entre els clubs d’Arenys, de recent creació i els Bandolers de Santa Coloma de Farners. El Blaus van imposar-se en els dos enfrontaments 5-0 davant de l’Arenys i 7-5 contra els Bandolers, fent gala d’una molt bona defensa i un atac molt ràpid. Un bon inici sempre il·lusiona.

Reineta meridional

2010-05-11T16:21:00.000-07:00

Alimentació: Varia segons la zona, qualsevol cosa que l’hi càpiga a la boca.

Curiositats: És una granota principalment nocturna, el que no fa molt fàcil la seva observació. Pot arribar a medir fins a 5 cm. Algunes vegades es poden trobar individus de color blau, però per norma general acostumen a ser de color verd oliva brillant, en alguns exemplars les tonalitats són més apagades. A les potes de darrera tenen una línia característica de color taronja o grog, les potes posteriors són sensiblement més llargues. Les terminacions dels dits disposen d’unes ventosos circulars. Els mascles tenen el sac bocal més ample que les femelles. L’hi agrada enfilar-se als arbres i arbustos del voltant. Difícilment es veuen exemplars adults a prop del terra, en canvi els joves es passen moltes hores entre la vegetació o prenen el sol en una roca.

Mallerenga carbonera

2010-05-11T04:22:00.000-07:00

Alimentació: Insectívor, pot menjar fruits del bosc i llavors. S'acostuma fàcilment a les menjadores

Estada: Ocell sedentari

Curiositats: És un ocell amb una gran capacitat per adaptar-se a qualsevol habitat. Un forat abandonat, serà fàcilment reconvertit en niu, per passar el fred i criar els polls, acostumen a aprofitar les caixes niu. La carbonera és la més gran de les mallerengues, medeix uns catorze centímetres. Una mascara negre que l'hi cobreix la part superior del cap i la corbata a joc, són els trets que ens permetran reconèixer aquesta varietat de la família del pàrids. La també anomenada mallerenga primavera, és molt abundant a tot el país, serà fàcil veure-la pels volts de l'estany entre el canyissar o els arbres de ribera.

Camí de les Veremes

2010-02-16T04:20:00.000-08:00

Quan ja no hi sigui, no ploreu,

d’un gran esforç en queda el record.

Quan ja no hi sigui, rieu!

D’un gran cor en queda la claror.

Damunt d’un carro, sense espardenyes,

camí de Perpinyà, mes enllà de les veremes.

Fil i agulla i a dalt del Puig Clarà,

amb les ovelles per quan torni a despertar.

Quan ja no hi sigui, recordeu...

d’un gran amor en queda la il·lusió.

Quan ja no hi sigui, estimeu...

pel meu record, amb devoció.

16 de febrer de 2010, a la meva àvia.

Des de 1981

2010-01-24T15:20:00.000-08:00

Recull d'imatges de la temporada 2008/09, disputada per el Club Handbol Banyoles, en motiu de la I fira d'entitats esportives del Pla de l'Estany.

Música original, Don't stop(The Rolling Stones)

Fot-li fort

2010-01-24T05:28:00.000-08:00

10 anys d'esport...
Música original: Crikets sing for Ana Maria

Barça i Granollers a Banyoles

2010-01-23T05:04:00.000-08:00

Podem dir amb orgull, per que és així, que el Pla de l'Estany sóm una de les comarques a on es practica més esport i amb més varietat. Cal dir que l'entorn ens és molt favorable, fins i tot l'estany sembla fet a mida amb els seus sis mil tres cents metres, proporciona una bona pista d'atletisme o simplement per fer-hi un tomb caminant ja val la pena, afegint que la geografia de la zona no és molt accidentada la exigència física és molt baixa. A conseqüència el nombre d'esportistes no federats és molt elevat. L'estany ens permet fer també tot tipus d'esport aquàtic no motoritzat, passant per un dels esports amb més solera a la comarca com és el rem o les noves modalitats del piragüisme, recentment importades a Banyoles com el caiac polo. Tres clubs de futbol, un d'handbol, atletisme, tennis, natació i un de basquet, completen el panorama esportiu del cap de setmana banyolí, i si no passa res de nou aviat la Ciutat de Banyoles comptarà també amb un equip de rugby, volei i hoquei. La gent de la comarca ,per qui no se'n faci la idea, ha aprofitat al màxim els espai naturals dels voltants de l'estany per l'oci i lleure, amb repercussions positives, com els esportistes i excursionistes, que ens visiten i altres més problemàtiques, escombraries, destrosses en mobiliari urbà, etc...

Un dels punts forts de l'actual consistori banyolí, és el de promocionar tots els esports de forma igualitària. En els últims anys la Ciutat de Banyoles ha firmat diferents convenis de col·laboració amb Clubs, empreses i Federacions. Un dels primers va ser Sacir Vallehermoso, qui va donar una forta empenta a l'handbol banyolí, després va ser el torn del Barça i més tard la Federacion Española de Futbol. Avui sembla que Banyoles gaudeix de millors instal·lacions esportives, tot i que queda per acabar un pavelló a la zona de la Farga, i no sembla que puguin complir el termini fixat per la finalització de les obres, i ha saltat del pressupost la construcció d'una pista coberta a l'escola del Pla de l'Ametller, de moment. Fets com aquests porten a pensar, encara que de vegades inconscientment, que l'Ajuntament només hi és per fer-se la foto. Tot i això, des de la regidoria d'esports, ahir ens van portar a Banyoles el Barça i el Granollers per fer les delícies dels amants de l'handbol. Fet que des d'aquí els vull agrair.

Aprofitant la parada de la lliga per l'europeu, Granollers i Barça es van desplaçar fins a Banyoles. El partit va servir per preparar la tornada a la competició i donar oportunitat de bregar-se als més joves. Amb autoritat van dominar durant tot el partit els blaugranes, que van anar per davant en el marcador, sense veure perillar el resultat en cap moment. Tan sols en la primera part el Granollers va oferir resistència, amb una gran actuació d'Ohlander, però sense aconseguir posar nerviosos els homes de Pascual. En la segona part, els contraatacs i la efectivitat de Nagy va sentenciar el partit en favor dels cules. La ocasió ens va permetre poder gaudir de moltes de les estrelles del Granollers i Barça, que no estan disputant l'europeu, Rutenka, Salva Puig, Albert Rocas, Manel Perez, David Barrufet que no va jugar però si es va fer un fart de firmar i fotografiar-se amb tothom. Va resultar una bona oportunitat per poder veure les joves promeses de l'handbol d'alt nivell també, el jove porter Gonzalo va bordar els quinze minuts que va jugar amb grans aturades de mèrit, refermant una vegada més el seu lloc dins del primer equip del Barça.

Barça 31-25 Granollers

Ànec mandarí

2010-01-13T10:06:00.000-08:00

Alimentació: Vegetals i llavors, també s'alimenta de petits animals.

Estada: No viuen als Països Catalans, si se'n veu algun exemplar, o s'ha perdut, o probablement hagi escapat d'alguna granja.

Curiositats: És impossible passar per l'estany i no fixar-se amb els colors llampants del seu plomatge. És un ocell originari d'orient, estes des de Sibèria a Japó. A la Europa continental se'n hi troben algunes colònies, però a les illes britàniques es conten a milers, vinguts importats per decorar jardins i estanys, han acabat per establir-se de forma definitiva. Acostuma a viure en boscos densos, amb estanys i basses poc profundes. La femella es de color cendra, amb un cercle de color blanc que l'hi envolta l'ull. El mascle en època de cria s'estarrufa davant d'ella, un cop acceptat, ell la segueix per tot arreu. Ponen entre nou i dotze ous, utilitzen de niu els forats dels arbres. Durant l'hivern fan petites migracions, que poden conduir-les a les nostres contrades, a l'estany de Graugés en conten algunes visites durant els mesos freds.

Pinsà comú

2010-01-03T10:52:00.000-08:00

Alimentació: Insectes i llavors

Estada: Tardor/hivern

Curiositats: Molt abundant arreu del país, el podem trobar a qualsevol lloc de la comarca, vora l'estany, als boscos, conreus, etc... és fàcil de reconèixer per les taques blanques de les ales. El plomatge varia del mascle a la femella. Ell llueix una cresta de color gris blavós i ella vesteix tons més apagats.

Rossinyol d'aigua

2010-01-03T10:47:00.000-08:00

Alimentació: Insectes, llavors i mol·luscs

Estada: Sedentari

Curiositats: És un ocell propi dels boscos de ribera, molt discret, tot i que el seu fort cant, el delata. Conegut també com a rossinyol bord, el nom de rossinyol d'aigua, és més propi de la comarca. Mesura uns 14 cm, és de colors vermellosos i te la cella de color blanc. No hi ha diferencies de plomatge entre mascle i femella. És un ocell molt abundant.

Fira de Sant Martirià ( 1ª part )

2009-11-21T10:58:00.000-08:00

Des de temps immemorials, l'ésser humà ha sentit una atracció gairebé mística per els cavalls. El mite d'Alexandre comença quan nomes amb vuit anys doma el seu cavall, Bucèfal, que l'acompanyarà en la travessia fins a l'Índic; l'emperador Caligula va arribar a extrems inimaginables, des de construir un mausoleum per la vestia d'origen hispanic i nom Incitatus, fins a nombrar-lo consol de Bitinia;a mils, les llegendes de cavallers ,retornats després de la mort i reencarnats en cavalls; Athila es va guanyar la fama de sanguinari muntant el seu corser, fins a tal punt, que els pocs que sobrevivien a les desfetes, asseguraven que per allà a on trepitjava el cavall d'Athila no tornava a créixer mai més l'herba; imaginem-nos per un moment, la cara de pallús que devia fer Moctezuma al veure desembarcar Cortés a sobre el cavall, i la posterior adoració dels Indis Americans al cavall, reconeguen-lo com a un deu i creant un estil de vida molt particular, al seu voltant, igual com centenars de tribus nòmades que també viuen dels cavalls, des de la estepa mongola fins als deserts d'Aràbia. Aquestes criatures tampoc s'escapen de l'imaginari popular, Unicorns, Pegasos, i un llarg etc.., en milers de cultures presenten a l'animal com un enviat del cel. Són moltes les elucions dins la nostre historia a les races equines, i remarcable també la obsessió de molts, de posar per ser pintats o esculpits sobre un cavall,( la necessitat acostuma a créixer de forma proporcionalment inversa a la talla de l'interessat).

A Banyoles també comparteixen aquesta passió per els cavall. L'Abat Ponç de Canadal el dia deu de novembre de mil tres cent seixanta vuit, va rebre de les mans de Pere III el Cerimoniós, el dret a organitzar una fira de bestiar. Aquest fet va consolidar a Sant Martirià com a Patró local, desplaçant la fira que es celebrava per Sant Martí. La fira ha vingut convocant-se any rera any, amb una única parada, durant la guerra civil espanyola i la post guerra, perillant la seva supervivència, a causa també, de la mecanització de les eines del camp. Avui en dia la Fira gaudeix de molt bona salut, més de trenta quatre mil persones van visitar el recinte firal durant els dies 13, 14 i 15 de novembre, arribant ja a la 31º edició de la Fira. En l'actualitat el format i contingut de la fira no te massa a veure amb el que va dissenyar l'Abat Ponç, la fira de bestiar ha quedat reduïda a una mostra d'espècimens autòctons, realitzant una tasca més antropològica que comercials, avui els estants d'empreses de domótica, informàtica i paraments per la llar ocupen el pavelló. El que si que ha aguantat amb força i qualitat són els concursos morfològics d'ases i cavalls, subhastes, exposicions, conferencies, concurs de doma i un llarg etc... relacionat amb el món eqüestre, amb una gran participació de genets, criadors, expositors i poltres vinguts de tots els extrems del Països Catalans. Així doncs les espardenyes de set betes, tot i que encara se'n veu alguna, han estat canviades per les botes de cowboy i el barret texà. El format ha anat actualitzant-se amb el pas dels anys, i incorporant noves disciplines de doma i habilitat, més vistoses, fent de la Fira una de les més importants en el seu àmbit.

Fira de Sant Martirià ( 2º part )

2009-11-21T10:40:00.000-08:00

Feia una bona estona que l'havia vist, inclús havia estat passejant, pels voltants, sense gosar acostar-me massa, dissimulant per no ser vist. Tot això després que l'Alícia em dongués llargues; seguia fent el despistat, fins trobar-me un bon amic, el Joan, de conversa agradable i bon gust per la música, compartirem durant una bona estona impressions dels artistes que s'havien reunit a la fira. De mentre estiràvem la llengua ens anàvem fixant en els quadres i retrats allà exposats, entre solucions miraculoses pels mals del món, i sense treure-l'hi l'ull de sobre aquella bellesa, ens acostarem, a conèixer l'Eduard Ramírez; pintor d'Olot. Ens havia cridat l'atenció la seva pintura, per no ser molt convencional, en aquell moment agrairem canviar de la monotonia dels estanys pintats al oli, per l'airógraf compromès i lliure de moviments. Ens explicava la relació entre les formes geomètriques que acompanyen les seves lamines i l'univers, la necessitat d'estimar i respectar la natura, i entendre una mica millor quin rol desenvolupem en el cosmos, ens va ensenyar de gust la seva col·lecció, varem reparar en una lamina; i això? La gota freda! Va contestar l'artista. En pocs traços de l'airógraf, vernissos i esmalts, havia aconseguit plasmar un missatge apocalíptic en algunes de les seves obres. Això és el que ens espera... ens acomiadarem, amb intenció de repetir la tertúlia.

Encara ho vaig endarrerir una estona més i vaig seguir xafardejant per la fira, encantant-me davant la xurreria, preguntant per els llinatges catalans; deixant-me emportar per la flaire del pa cuit amb llenya, vaig arribar als formatges i embotits, i les diferents varietats de dolços i xocolates, i no se com, em trobava davant d'ella, ara ja era inevitable. Es presentava davant meu quasi nua, de colors torrats, les ombres ressaltaven més encara la seva figura, m'entres que la resta desprenia una llum tranquil·la, semblant al sòl eixint, quan tot just desperta la tardor. Ella és diu Kumiko, és Japonesa, i reposa pacientment sobre la tela. Istar es l'encarregada de plasmar tanta emoció en una pintura, Istar és la Deessa de la fertilitat i la primavera mesopotàmica, Istar és el pseudònim d'Esther Roca, pintora olotina; alguns en destaquen les similituds d'estil amb Lluís Vilà, artista Banyolí. Impressions i sentiments, voluntats i desitjos expressats a treves dels colors i formes, doncs la seva pintura, és molt intuïtiva; experimenta amb teles i pintures, barrejant-ne inclús les que no s'estimen entre elles, ella en garanteix un perfecte resultat de força i sensibilitat; amb un perfecte equilibri d'ombres i llums, ens deixen entreveure allò que l'artista confirma amb uns versos o una reflexió, que acompanya sempre les seves teles.

Alguns asseguraven que, amb les fires de St. Lluc a Olot i St. Narcís a Girona, St. Martirià venia molt seguit, i això dificultava les ventes, i la qualitat de les obres. L'afluència de gent, va demostrar amb escreix, que estaven equivocats, i parlant amb alguns artistes asseguraven haver-ne tret bones sensacions de la fira.

Oca egípcia

2009-11-13T13:25:00.000-08:00

Alimentació: Herbívora

Estada: No viuen als Països Catalans, si se'n veu algun exemplar, o s'ha perdut, o provablement hagi escapat d'alguna granja.

Curiositats: No pertany a la família dels Anserini, per tant no és una oca, però és anomenada així per la seva mida. La mal anomenada oca pertany a la família dels Tandornins. Aquesta au, no para en les seves migracions, als Països Catalans. Tot i això a Banyoles se'n pot veure un exemplar, extraviat en alguna migració, o simplement, s'hagi evadit d'alguna casa de camp a on complia una tasca ornamental; ja que la seva carn no és molt apreciada, se'n descarta la cria per el consum. Hi han datacions del dos mil tres, i dos mil cinc d'exemplars vistos a santa Cristina d'Aro. També s'han localitzat colònies asilvestrades a Gran Bretanya, França, Holanda i Bèlgica. Conviuen en grans bandades, que poden superar els cent individus, tot i que la parella te molt de pes dins les seves vides, doncs aquesta l'acompanyarà fins que la mort els separi. El seu habitat natural és el nord d'Àfrica i les valls del Nil, i no acostumen a fer grans migracions; si s'escau, emigren en època de cria.

Tord comú

2009-11-13T12:26:00.000-08:00

Alimentació: Fruits, llavors, cargols, insectes i cucs

Estada: Molt present a la tardor, hivern i primavera

Curiositats: Solitari i espantadís, se'l pot veure entre la vegetació espessa de ribera, feinejant amunt i avall. El tord comú és el més petit dels tords, és fàcil de reconèixer per les taques més fosques del pit, la cella blanca i el color vermell terrós de la resta del cos. Durant l'època més freda, és de bon veure entre les branques despullades.

Fotja vulgar

2009-11-11T12:15:00.000-08:00

Alimentació: Plantes, algues i invertebrats aquàtics.

Estada: A l'hivern majorment, tot i que alguns individus es queden tot l'any.

Curiositats: Necessita aigües molt transparents per poder viure, es passa el dia capbussant-se per aconseguir l'aliment que es troba al fons de l'estany, per arribar-hi s'ajuda d'unes membranes lobulars. És un ocell molt territorial, s'acostuma a veure corrent amunt i avall foragitant els intrusius veïns, en canvi a l'hivern s'agrupa i forma grans colònies. Des de fa uns anys, a conseqüència de la millora de la salubritat de l'aigua, alguns individus s'han quedat a criar de nou a l'Estany de Banyoles. Tant el mascle com la femella, són responsables de la construcció del niu, la incubació dels ous i la cria dels polls. Molt abundant a l'hivern i també present la resta de l'any, a Banyoles i als Aiguamolls de l'Empordà

Gavina vulgar

2009-11-11T11:44:00.000-08:00

Alimentació: Peixos, cucs, cargols i insectes que caça darrera els tractors

Estada: Tot l'any a l'hivern en creix la població.

Curiositats: Nidifica a la costa, i a l'hivern viatge a l'interior, fins a l'Estany, on el clima és més tranquil, quan arriba la primavera canvia el color de les plomes del cap, passen de blanc a negre alguns diuen que du mantellina. Es molt abundant, especialment a l'hivern, provocant greus problemes ambientals, igual que el gavià argentat, acostuma a visitar abocadors en busca d'aliment, traslladant així porqueria a les aigües de l'Estany.

Ja no és el que era

2009-11-08T10:30:00.000-08:00

Han quedat lluny els dies dels envelats i els concerts del grup Omega, aquelles versions roqueres, dels setanta, The Boss amb accent de la garrotxa, l'home ocell de Sangtraït, per començar la nit i alguna balada de Sau pels més afortunats. Amb les fires al voltant de l'estany, aprofitaves per estrenar l'abric, com aconsella el refrany. Recordo els autos de xoc a la Plaça de les Rodes, i la feinada que tenia a dissenyar el carnet de conduir que m'acreditava com a conductor de primera, això si, els focs segueixen igual de màgics. No prefereixo anys passats, però si que trobo a faltar l'ambient de festa; i no festa de cap de setmana, si no de Festa Major.

Podríem buscar una programació de les Festes de St. Martirià de començaments dels vuitanta i no hi haurien moltes diferències amb els actes programats per aquest any dos mil nou; fires les mateixes, potser abans i havien més atraccions i no tantes grues i escurabutxaques; gegants, cap grossos i cavallets; timbalers... el prego que no faltí! Les misses i adoracions al Sant, les cobles i els sardanistes, un futime d'exposicions, l'estrena de les produccions teatrals de les companyies banyolines, a destacar la d'aquest any dos mil nou “tots sóm pops” dirigida per Albert Oliva; el concurs de pesca a l'estanyol del Vilà, i com a novetats recents els concursos de força, amb esportistes vinguts de tots els extrems de la península, i el correfoc per els més petits; els concerts per acabar la nit i... començar el dia... alguns. Però tinc la sensació que ja no és el mateix, que l'ambient de festa a desaparegut. Ens em vist empesos per una colla de brètols, que surten el cap de setmana a cremar contenidors, rebentar faroles i altres activitats més pròpies de manifestacions antisistema radicals, que els propis de la festa major; a un civisme mal entès i sovint avorrit. Les barraques anteriorment centre neuràlgic de la festa banyolina, durant els dies d'adoració al Sant, acullen ara més gent disposada a beure fins que el fetge digui prou, que a gaudir dels concerts programats. Són molts els músics que durant la seva actuació demanen la participació d'un public que resta immòbil front les seves peticions i del seu art, i cal dir que el public banyolí no és fàcil d'acontentar, i això és bo, garanteix un nivell a l'escenari, però potser ens passem de llestos...! L'escenari del recinte firal acull durant cinc dies concerts per a tots els gustos, i tot i coincidir aquest any amb les festes de Girona, la qualitat dels concerts no ha variat respecte altres anys, o si més no, no de forma considerable. Cris Juanico, Praga, Dijous Paella, Gertrudis entre d'altres van omplir el cartell d'aquestes festes '09.

Aiguamolls de la Puda

2009-11-08T09:35:00.000-08:00

Just a la sortida de Banyoles, direcció Mieres - Olot, s'hi acostuma a sentir un forta olor d'ous podrits. En altres temps, els aiguamolls de la Puda, gaudien d'un public molt selecte, Tot i que la fortor era la mateixa o pitjor. Eren molts els que venien a provar les aigües medicinals de la Font de la Puda, i passar uns dies de descans al balneari, que oferia tot de tractaments amb les aigües de la font, carregada d'àcid sulfurós, se l'hi atribueixen propietats curatives, adient pel reuma i acne, entre d'altres. A la sortida, els viatgers podien degustar les típiques cansalades, un pastisset recobert de sucre “glassé”, molt adient per recuperar-se del regim estricte dels curanderos del balneari. Encara avui es tradició menjar cansalades de Can Boadella, els diumenges de festa. Avui la font presideix un gran pati de pedra sota l'atenta mirada del sanatori, ara en ruïnes; vigila el caminet que du als estanyols i llacunes de la Puda. Molt han canviat els hàbits dels turistes que visiten ara la Font Pudosa i els seus voltants, els ferits i malalts de reuma s'han canviat per ornitòlegs, biòlegs, famílies i parelles. Els aiguamolls tornen a veure la llum, després de la neteja i a condicionament de la zona, els visitants d'avui, poden accedir sense problemes, als estanyols de la Cendra, Montalt i Petit d'en Montalt, per veure i sentir la flora i fauna local, molt abundant en aquest paratge, doncs conreus, llacunes, estanyols i una gran massa forestal proporcionen aliment i refugi a una gran varietat d'animals. Dins el projecte de recuperació dels Aiguamolls de la Puda i consta també un programa de reintroducció de la cigonya blanca. Present en altres temps, va anar desapareixent a causa de la baixa salubritat de l'entorn. Amb els Aiguamolls recuperats i un aspecte immillorable, Banyoles torna a veure les cigonyes sobrevolar torres i campanars a l'hora que el sol es pon darrera Rocacorba. Les primeres van arribar el dos mil sis, instal·lades en una carpa, durant un any, per canviar-los l'instint de migració, van ser alliberades al dos mil set amb l'esperança d'un retorn proper, tres d'aquestes cigonyes van tornar a l'any següent, i l'èxit es va confirmar quan dues d'elles van criar dos polls. Un altre grup de cigonyes avui ocupa la carpa d'adaptació, a l'espera de ser alliberades el curs vinent. Les cigonyes conviuen amb els cavalls i burros que fan feines de neteja del sota bosc i els nens de l'escola Casa Nostra, propietària de bona part dels terrenys, que va cedir al Consorci de l'Estany. L'escola, en altres temps explotava els terrenys, per treure'n un benefici econòmic, els utilitzaven de viver de pollancres, concedint la desforestació a una empresa externa que després es venia la fusta. Per sort la política del centre educatiu ha canviat, no només ha cedit la gestió dels terrenys, si no que acull també una granja escola a on es promocionen diferents tallers per conèixer l'entorn.

Cigonya blanca

2009-11-08T09:27:00.000-08:00

Alimentació: Bàsicament s'alimenta de peix tot i que també inclou amfibis, rèptils i invertebrats.

Estada: Arriba als voltants de febrer i marxa de nou cap a l'Àfrica ben entrada la tardor.

Curiositats: Són aus migratòries, volen en grans estols, a Banyoles en època de migració s'han arribat a contar més de quatre cents individus. Nien cada any en el mateix niu, quan tornen de terres més càlides, reconstrueixen el niu que pot arribar a medir dos metres de diàmetre. Acostuma a buscar llocs inundats d'aigua, a on troba amfibis, crancs i altres invertebrats. És poc present a Catalunya tot i que se'n poden arribar a veure moltes als Aiguamolls de l'Empordà, Lleida i des de fa uns anys també és present a Banyoles. Són fàcil de reconèixer per la seva mida i les plomes negres de les ales.

De fora vingueren i de l'estany ens tragueren!

2009-09-13T10:13:00.000-07:00

Explica la llegenda d'en Morgat, que l'estany de Banyoles neix del no res, després d'un gran terrabastall. I al tercer avis en Morgat va agafar els bous i se'n va anar sota teulat, per no ser negat... dons la llegenda, està inspirada en un fet real. L'estany no va aparèixer de cop i volta, sinó que va desaparèixer de cop i volta... L'extensió que ocupava antigament l'estany avui la coneixem com el Pla de l'Estany. Després d'un moviment sísmic, l'aigua es va escolar terra endins, donant forma a la nostra comarca, a l'estany i els seus voltants. El territori que envolta l'estany, està farcit de llacunes, basses, estanyols, fonts d'aigua com la del clot d'Espolla, que s'inunda només quan plou, i les Estunes, que encara guarden la forma de la pedra trencada, a causa del terratrèmol, fent també que el paratge quedi negat quan plou amb accés. Fent una volta per la comarca entendrem ràpidament, que fins no fa tants anys(aplicació de la llei de la relativitat respecta als 10 mil anys d'història de la humanitat) la comarca era un gran aiguamoll. Les basses es van anar assecant per donar cabuda als nous conreus, i per traçar noves vies de comunicació. Tant es va dur a l'extrem la política d'assecatge de la comarca, que totes les basses de la zona van desaparèixer i amb elles una gran quantitat de fauna. Des de fa tres anys aquesta situació ha canviat. El Consorci de l'estany, juntament amb altres entitats han creat un pla per recuperar aquestes fonts d'aigua.

Can Morgat avui compte amb tres noves fonts d'aigua, i els resultats són excel·lents; és notable l'afluència d'animals, que feia anys que no es veien, per aquests paratges, i la quantitat de persones que passegen per la zona intentant observar la fauna local.

Les llacunes s'emplenen de forma controlada durant les èpoques de pluja, durant l'estiu els encarregats de la zona buiden la llacuna per simular les transicions naturals, afavorint així la reproducció d'amfibis i altres especies que serviran d'aliment als ocells i mamífers. Aquest control de la cadena alimentaria, s'ha vist alterat; especies foranies com la carpa, s'han introduït dins les llacunes; de cap manera han pogut entrar per elles mateixes, ja que les entrades i sortides d'aigua són controlades per comportes. Les carpes neden arran del terra, aixecant sediments. Això provoca que les plantes aquàtiques no arrelin, destruint així aliment per les fotges i cabussets. Aquestes dos especie d'ocells aquàtics necessiten aigües molt clares, i les carpes a l'aixecar el substrat enterboleixen l'aigua.

Per salvar la situació, Limnos, l'associació en defensa del patrimoni natural de la nostra comarca, va organitzar; aprofitant que les llacunes eren mig seques, una retirada de peixos de la llacuna d'en Margarit. Més de quaranta persones, voluntaris tots ells, amb l'ajuda d'equips de treball de la facultat de biologia de la UDG, i la supervisió del consorci van aconseguir retirar de la llacuna 3300 individus de carpa, setanta quilos de peix aproximadament i uns quants més de cranc de riu americà. Els peixos autòctons van ser tornats a les rieres que fan camí a l'estany, mentre que les carpes i els crancs seran congelats i servits a les cigonyes que des de fa un temps s'han reintruduit a la comarca.

Goig...

2009-09-11T13:45:00.000-07:00

Reculld'imatges, presses entre abril i setembre de 2009, de l'estany de Banyoles i els seus voltants

Que rigui tot, núvols, ocells,
el vent dels arbres,
el fum, que rigui la rialla,
riu tu cor meu!

Riu, riu terra feixuga i freda,
motlle de llum,
seca fulla que el vent s'enduu,
goig que comença.

Albert Ràfols-Casamada
febrer 1946

Sant Martirià

2009-09-06T08:44:00.000-07:00

Eren temps difícils, els bàrbars assetjaven dia rera dia les nostres terres, cremaven cultius, cases i temples; violaven a les dones i penjaven a la canalla dels peus; jo havia complert els setze, el mateix dia que els sarraïns varen entrar a Florència. El pare vuit anys abans, m'havia entregat als monjos benedictins, havia arribat a un acord amb l'Abat. Jo havia de complir bot, i ell rebaixava el total de quilos de blat, que el pare havia d'entregar al monestir per l'us de la terra, que l'Abat bonament havia concedit al pare... quins collons! Però ara me'n alegro... tres dels meus germans havien mort a la batalla, defensant la muralla de Florència; mon germana havia casat amb un pòtol i els pares, per sort no van viure el suficient per veure com aquell mal parit estomacava a la Maria. La pesta se'ls havia endut poc després de jo entrar al convent. Així es la vida...

El prior havia entrat a la sala comuna a l'hora del dinar, esbufegant, cansat de corre convent amunt i avall. L'Abat feia dies que preparava el trasllat dels bens del claustre. Claudi! Acompanyem! Em va portar davant de l'abat, ens acompanyava en Jeroni, un donat també. Feia dos anys que havia entrat en el monestir. Encara era un tap de bassa, amb les galtes rosades i mirada de trapella, no havia complert els onze anys, i passaria la seva primera prova de fe en aquells moments.

Que en saps de St. Martirià? Va preguntar-me l'Abat; com si no sabes qui era. La pregunta em va sorprendre, era el màrtir més venerat de la Toscana! tots coneixíem la seva historia; des de el seu nombrament, de Bisbe d'Alberga, els exorcismes, els tres anys de peregrinació per el desert d'Egipte, el retorn, per desafiar al Senyor de Florència i predicar de nou i vèncer la idolatria que el governant imposava, i el seu martiri, instigat per l'enveja i l'odi del mateix. Vaig contestar sense preguntar. Llavors a l'Abat l'hi salta una llàgrima, i em digué: Claudi, has de complir amb la tasca que t'imposaré, i serà la ultima cosa que faràs per aquest convent. Em vaig espantar; que volia de mi? El sant havia deixat una ultima voluntat abans de ser martiritzat. Les seves restes havien de ser traslladades a Catalunya un petit principat al nord est de la península ibèrica. Tu seràs l'encarregat de fer complir la ultima voluntat del sant. Agafaràs les despulles i les duràs fins al principat, però hi ha un inconvenient; el màrtir va deixar escrit que fos en un lloc amb una gran font d'aigua. Però de fonts n'hi ha moltes, vaig contestar. Sí ja ho sé, també va deixar escrit que una senyal revelaria el lloc exacta, però no va deixar escrit quina senyal seria...

En Jeroni t'acompanyarà, i sortireu ara mateix. L'Abat ens va acomiadar resant un pare nostre per les nostres animes. El prior ens va fer entrega d'un farcell amb pa i formatge i unes peses de plata. Se'm plantejava un problema, com treure les despulles del sant amb la ciutat envoltada per els sarraïns. Sabíem molt bé que en feien amb les nostres relíquies, calia passar desapercebuts. Vaig encarregar-li en Jeroni que prengues la mula i una bota de vi, jo vaig corre a demanar-li al prior vestits negres. Partiríem de nit, entre la foscor. Si el sant ens ajudava i la mula no feia soroll encara podríem aconseguir amb èxit la nostra fuga. Vaig buidar el poc alcohol que quedava a la bota; mal a guanyat, vaig pensar. Varem cobrir les despulles amb mantes i les amagàrem dins el recipient, un cop carregada a la bestia, en dirigirem a les muralles. Els soldats havien obert túnels per sortir de la ciutat i atacar a les tropes enemigues per l'esquena, nomes havíem d'esperar que es pongues el sol, llavors sortiríem d'amagat de la ciutat.

Ni l'ase ni en Jeroni van obrir la boca, al pobre vailet no l'hi tocava la pell a la camisa, de fet cap dels tres va dir paraula fins que no varem veure sortir el sol i ens sabíem ja lluny del moros. El camí fins a Catalunya va ser força tranquil, si no fos per el torrent de preguntes que em venien al cap; que faria després de complir la tasca que m'havien encomanat? Com sabria allà a on havien de reposar les restes? Fins que varem arribar a Banyoles. Després d'haver vist fonts, rierols i tota classe de dolls d'aigua, al enfilar-nos a un puig, se'ns va aparèixer l'estany, com si fos una visió, un miratge; la burra es plantar allà mateix i no se'n va voler moure, en Jeroni i jo estiràvem de l'arnes inclús es va endur alguna fava, però la vestia no es va moure ni un pam. De cop, les campanes de Banyoles començaren a sonar sense to ni so. És aquí? Va preguntar-me en Jeroni. Diria que sí vaig contestar alleujat. Em vaig asseure sobre un tronc tallat i del cansament i la tranquil·litat de la feina feta,

vaig quedar adormit en un instant. L'endemà vaig obrir el ulls i una multitud ens rodejava. El xicot havia explicat la nostra historia a un pagès de la zona m'entres jo dormia, i la noticia es va escampar per la comarca en poques hores. Fins i tot havia vingut a rebre'ns l'Abat del monestir de St Esteve. Ens va demanar que l'acompanyéssim fins al convent, també ens va prometre un plat de sopa calenta. Així que varem agafar la burra i ens dirigirem fins a la vila, s'organitza una gran celebració en honor el sant, la festa fou sonada, no faltava ni el menjar ni el vi, tot el poble havia vingut a presentar devoció al màrtir. El dia següent, les restes havien desaparegut, simplement no hi eren. Les despulles havien sigut tancades sota clau, i la clau nomes la tenia l'Abat. Els monjos organitzaren la busca, i mobilitzaren a tot al poble, fins que les trobaren a dalt del puig, el mateix puig en que se'ns havia aparegut l'estany, el mateix lloc a on l'ase havia dit que prou, L'abat ordenar el trasllat immediat. Tres cops les relíquies van pujar fins el puig, fins que l'abat va ordenar construir una ermita allà a on les despulles viatjàvem de nit. I el puig va prendre el nom del sant i Banyoles el va proclamar patró de la vila i comarca. Jo vaig quedar-me al claustre, i fins al dia d'avui.

Granota verda comuna

2009-09-06T05:22:00.000-07:00

Alimentació: Qualsevol cosa que l'hi quepiga a la boca, l'alimentació varia segons la zona.

Curiositats: Granota diurna, rauca de dia i també de nit, molt sorollosa en epoca de cria. Frecuenta llocs humits, tot i que no l'hi és necessari una gran quantitat d'aigua; pot viure en petites basses sense problema, pot ser vista molt allunyada de l'aigua. Arriba a fer grans desplaçaments buscant aigua. És la granota autoctona, més gran d'Europa; s'han introduit altres espécies forànies que superen en volum a les d'aquí. Pot arribar a medir 15 cm. Per distinguir-la, ens fixarem en les taques de la pell, les taques de la granota verda són borejades per una franja més clara; el morro és més allergat que altres varietats de granota verda, una franja més clara l'hi creua l'esquena, amb els plegs dorsolaterals molt marcats. Pot variar la tonalitat del verd, en cada individu. Molt abundant al territori català.

Mosquiter comú

2009-09-06T05:00:00.000-07:00

Alimentació: Larves i mosquits.

Estada: Present a la tardor i l'hivern.

Curiositats: És dificil distingir totes les varitats de mosquiters, que haviten el nostre territori, a simple vista; una bona ajuda serà fixar-nos en el color del llom i de les potes i especialment en la veu. El mosquiter comú és de color més fosc que les altres varietats de la mateixa especia. És facil veure'l vora l'estany jugant entre el canyisar. Molt abundant.

Corre, corre, que és l'ultim

2009-08-16T13:29:00.000-07:00

Em calço les botes, i em faig passar pel coll el palestí. Tinc por, no del foc si no d'ells, dels polítics que ens diuen que em d'anar en compte de no cremar-nos. Pot ser no veure mai més un Correfoc!! els nostres Euro-Diputats, ens volen fer combregar amb rodes de molí; amb l'intenció de protegir els ciutadans dels perills del foc, ens prohibeixen una de les nostres festes més populars. La directiva europea a dictaminat que s'apliqui la resolució, de l'us d'articles pirotècnics, 2007/23/CE, restringint així també a les festes populars amb foc. Amb aquesta nova llei, els nostres diables no podran sortir del territori català. Fent també que una de les nostres tradicions amb més historia, sigui prohibida a la resta d'Europa. Com explicar la cultura catalana, sense poder parlar del correfoc, una tradició que mostra la cara més atrevida i provocadora del poble català, que mostra la rauxa i el sentit de l'humor de la nostra societat, per que no només som gent de seny.

Aquesta tradició neix del teatre medieval del carrer, a on el personatge del diable sortia fent cabrioles, jocs de mans, i efectes pirotècnics a totes les representacions de la època, encara que el seu paper a l'obra no fos remarcable. Si que era rellevant el seu diàleg, dons aquesta figura s'utilitzava per fer sàtira política i social; això provocava una gran expectació entre el public, convertint el bufó en un dels personatges més esperats. Amb orígens al s.VII, i la primera datació escrita al 1150, segons Joan amades, en motiu del casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó. Neix el ball dels diables, on el protagonista són els sicaris de Llucifer i els seus espectacles de llum i foc, sense perdre l'ocasió de fer mofa dels problemes del moment.

Aquests balls eren representats amb motiu de celebracions especials. Els diables també formaven part de les processons; situats estratègicament davant de la corrua s'aprofitaven per obrir el pas. Més tard esdevingué en una lluita entre àngels i dimonis, i no és fins als anys de 1970 que el correfoc deriva en el seu format actual.

Dons aquesta tradició nostre amb tants anys d'història també te qui la defensa. Els nostres diables es van manifestar el 15 d'Agost, aprofitant les festes petites de Banyoles; Els Diables de Pere Botero de Salt, Els Diables de les Corts de Barcelona, l'Escamot de Diables de Centelles i les Gàrgoles de Foc de Banyoles, van organitzar una gran festa del foc, amb un clar missatge reivindicatiu i un gran sentit de l'humor i l'estètica. Les Gàrgoles de Foc van culminar el passa carrers, tradicional en aquestes dates, amb una fantàstica performans, a on els nostres Euro-Diputats, representats per actors caracteritzats amb el cap gros de cada un d'ells, van cremar a l'ínfer, després que el mateix Llucifer els condemnes per el seu pecat de traïció al poble que representen.

I si és l'ultim... que cremi tot!! Dons savent que podia ser l'ultim correfoc, tal i com el coneixem avui, van posar tota la llenya al foc, cremant simbòlicament amb coets d'artifici, l'Ajuntament, l'Església de Santa Maria del Turers i altres edificis estratègics, aconseguint una autentica sensació de que tota la ciutat cremava al teu voltant. I és que aquest correfoc serà inoblidable per molts i esperem que no sigui per haver estat l'ultim.

Monestir de Sant Esteve IX

2009-08-14T07:27:00.000-07:00

El 812, ens explicava el Rafel, el nostre guia, al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que fou fundat el primer monestir a la vila. Des d'allà l'Abat controlava tota la comarca del Pla de l'Estany i part de les actuals comarques del Gironès, Empordà i Garrotxa, fent us del títol de Senyor Feudal, que l'hi havien concedit. Cobrava per l'us de les terres, per l'us de les cases, per l'aigua utilitzada en la industria, important en aquella època en el treball de pells, que requeria una gran quantitat d'aigua, o per moure els molins també se'n cobrava un impost.

Aquesta sangria al poble, permetia la bona vida en el monestir, tot i que de forma austera; per uns més que d'altres. Una vintena de monjos vivien en el claustre. De procedència noble, la majoria. Treballaven en l'administració del monestir, dedicant temps, també a l'estudi i la oració. Altres feines més pesades eren assignades als monjos donats, de procedència més humil. El dia era dividit en tres parts, vuit hores eren dedicades a la oració, vuit al treball i la resta al descans.

El monestir, dons rebia una enorme quantitat de gra de blat, ordi, civada, aliments frescos i animals, que eren administrats per els diferents monjos de la comunitat o per part del personal laic que treballava en el monestir en tasques d'administració, cal pensar que era enorme la quantitat de bens i terres que calien el control del monestir, per tant calia també la contractació de personal extern. L'Abat es reservava també el dret de vendre la carn en exclusiva, negoci que no regentava la comunitat, si no que cedien la franquícia a canvi d'un preu, l'hostal de la Vila també depenia, amb les mateixes circumstancia que l'anterior, de l'Abat. En els Arxius comarcals del Pla de l'Estany, organitzadors de diferents activitats de descoberta històrica a la comarca, si poden trobar documents a on consten que la quantitat de gra de blat recollit en un any superava les setanta tres tones.

Aquests usos no sempre foren ben administrats, fins que un dia la Vila va demanar poder fer us lliure, de l'aigua de l'estany i els seus recs, el litigi va arribar al Rei; aquest va decidir que seria la part que oferís una quantitat més alta per el control de les aigües, qui es quedaria amb elles. La vila feu la puja més alta, però el Rei s'ho va repensar i concedí novament el control de les aigües al monestir i al seu Abat. Aquesta situació acaba el 1835 amb la Desamortització de Mendizabal, i amb ella la vida de reclusió en el monestir.

Moltes més histories amaga el monestir; incendis i bombardejos, han arrasat per complert els antics claustres; robatoris, el més sonat el d'Eric el Belga, que es va endur de forma gairebé magistrals, les figures d'ornamentació de plata de l 'arqueta de Sant Martirià, d'estil gòtic i gran valor; a on s'hi guarden les restes del Màrtir, patró de la Ciutat de Banyoles i la seva Comarca. Algunes de les estatuetes han pogut ser recuperades. L'Administració local fa dècades que intenta el repatriament d'una part del botí, localitzat a Holanda. També molt interessant la vida de Josep de Vilamala sacristà del monestir i que fou el cent vint-i-uné president de la Generalitat del 1713 al 1714, portant a Catalunya a la derrota en la guerra de successió.

Totes les histories relacionades amb el monestir de Sant Esteve de Banyoles les podeu veure i escoltar en les visites que organitza l'Arxiu Històric del Pla de l'Estany, els divendres d'agost a 2/4 de dotze del mig dia, la visita és gratuïta i no cal reserva prèvia, i/o, a la exposició permanent situada al mateix claustre. És una molt bona oportunitat de conèixer petites histories de Banyoles i Catalunya.

La llegenda de les goges de Les Estunes

2009-07-28T15:20:00.000-07:00

Temps era temps vivien a les Estunes uns éssers fantàstics etèrics i invisibles, personificats en forma de dones de bellesa i finor extraordinàries. Durant el dia s'amagaven, amb timidesa de la llum, per entre les ombres de les esquerdes i les baumes, gaudint dels cants dels ocells o dels jocs i entreteniments que s'enginyaven en el seu palau de pedra. Cap mortal les podia sorprendre. Però en la foscor de la nit es podia entreveure la llum resplendent dels vestits delicats amb que guarnien la gentil bellesa del seu cos quan sortien a esbargir-se a la claror de la llum de lla lluna i de les estrelles. Després d'haver assenyalat el gall de mitjanit, i només aleshores, es manifestaven als vivents, ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües de l'estany, ja entonant bells càntics als esperits dels boscos.

En els palaus de pedra les goges hi feien grans festes i convits, que eren coneguts per la gent de les contrades per l'enlluernadora claror i per la cridòria i els xisclets que sortien d'esquerdes i baumes.
Elles no tenien cap tracte amb la gent que vivia a prop de les Estunes i s'hi mostraven indiferents: de dies els defugien amagades als llocs més solitaris del bosc, gaudint de la intimitat dels seus palaus, i d'això se n'asseguraven teixint, amb un fil imperceptible, una finissima xarxa que impedia el pas a curiosos i atrevits. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals i quedar-se per sempre entre la fantasia màgica dels palaus rocosos de les goges de les Estunes.

( A partir de la versió de Pere Alsius recollida per Joan Vidal )

Una altre historia sobre les goges conta la aventura d'un banyolí que va quedar "engojat". A començaments de segle, un vilatà va desaparèixer de cop i volta( no donarem noms), després de dies de recerca, i la més que justificada desesperació dels familiars i amics, en una de les expedicions organitzades per trobar el desaparegut, la cerca va arribar a la fi. Un del expedicionaris, va trobar el pobre home assegut en una de les pedres que hi ha, encara avui, a l'entrada del paratge. L'home restava inmobil, ni tant sols parpellejava, tal qual petrificat el posaren en una camilla i el traslladaren al seu domicili. Quan arribaren a la casa, l'home encara mantenia la posició d'assegut, garratibat com estava. Avisaren al metge, que amb l'ajuda d'un parell d'infermeres, el posaren en posició horitzontal. L'hi quedaren les mans encara tancades, i fou llabors quant s'adonaren que dins el puny tancat i duia un farcellet d'una tela quasi transparent, com la anomenada anteriorment per Alsius, ple de pols d'or. L'estaquirot va seguir en aquella posició durant deu dies! i quan per fi despertà crida: DEIXEUME TORNAR!! i a partir d'aquell dia no es va tornar a parlar mai més del tema.
El paratge de Les Estunes és dins del terme municipal de Porqueres, en la carretera que va de Banyoles a Santa pau. Està ben senyalitzat un cop agafada la carretera.

Sant Lorenç i la Serrelada de l'Obac

2009-07-20T03:00:00.000-07:00

Terra de bruixes, dracs, i bandolers sense escrúpols, terra de refugi per molts animalons, crean dins l'imaginari català una llarga llista de contes i llegendes, al voltant de la serralada, algunes més certes que d'altres... situada al cor de Catalunya, a pocs quilometres de Monserrat, s'alça la serralada de l'Obac i la muntanya de St. Llorenç. Amb un clima típicament mediterrani, més sec que al litoral, però amb abundants plujes, que tenyeixen de verd les pertuberàncies de la terra. Pinedes, alzines, roures i boscos de ribera, doncs hi passa el riu just per sota, el Llobregat que serpenteja per la plana, alimentat per les rieres ,forma un conjunt de gorgues aïllades, dins el terme de les Comes, només entrar a la comarca del Bages, fora del Parc, ajuden a passar la calor. El Parc Natural de St. Llorenç i la Serralada de l'Obac, donen una gran varietat de climes, i per tant també una gran varietat de fauna. Paradís dels rèptils, doncs la roca esquerpada, forma grans pedregars, que proporcionen refugi a tot aquell que s'arrastra, l'abundància d'aigua, tot i que alguns anys passen sequeres extremes, aporten una gran quantitat d'aliment i no només als rèptils. El parc està ple d'arbres i arbustos fruiters, afavorint la prol·liferació d'altres espècies animals. Els ornitòlegs també i podran fer les seves delícies, però amb més dificultat que en altres parcs, doncs el camp és molt gran i ells ens veuen de seguida, cal anar ben equipat.
És fàcil arribar al parc, vinguent des de Girona per autopista o NII, enllaçant amb la C58, gratuïta fins a la sortida d'Olesa. Agafant la sortida de Terrassa centre, és suficient, i des d'allà carretera de Rellinars amunt i en pocs minuts arribarem al parc. Hi ha diferents cases pairals o masies que fan funció de punts d'informació i aparcament, a la Casa Nova de l'Obac i podrem veure un audiovisual informatiu d'uns 25 minuts. El parc dóna possiblitats per tothom, infinat de rutes de tots els nivells, els camins estan molt ben senyalitzats, podem visitar els Pous de Glaç i laTorrota, no són dos rutes molt llargues ni molt exigents. Altres camins creuen tota la serralada i aquests si són més dificultusos. Hi trobaràs el que busques segur, tan si només vols fer una volta com recòrrer tot el parc, com sempre l'exigència la decideixes tu. Em va doldre trobar el Parc un mica deixat, hi ha zones que estan plenes de deixalles, si us plau no tireu la brossa al terra. Al parc hi ha papareres i contenidors, utilitzeu-los, portar una bossa de plàstic a la motxilla, per guardar-hi les escombreries, no costa tant. El Parc és molt ampli i en aquest article no hi és tota l'informació, podreu tobar informació més detallada als enllaços o esperar a un altre capítol, jo hi torno segur!

Pit roig

2009-07-14T14:09:00.000-07:00

Alimentació: Ocell adepte a les menjadores, l'hi agraden tots els derivats de la farina, llavors, mantega, carn i patates. sempre a arran de terra que és a on acostuma a buscar menjar.

Estada: Tot l'any.

Curiositats: És l'ocell més abundant del nostre país, i també el més manyac i curios, és fàcil que s'acostin a menjar si els tires engrunes de pa. A l'hivern es deixa veure per jardins i horts. Molt territorial amb altres mascles, durant l'epoca de cria.

Gaig

2009-07-12T00:09:00.000-07:00

Alimentació: Aglans, que emagatzema als forats dels arbres, fruites, en especial les cireres, cargols, insectes, cucs, patates, blat de moro tendre,...

Estada: Tot l'any.

Curiositats: Molt abundant a tot el país, principalment als boscos d'alzines i roures. Vola pesadament, amb cops d'ala força seguits. Quan s'exita, les plomes del capell se li aixequen. Són molt intel·ligent, també imita d'altres ocells, i en captivitat la veu humana.

Tamariu x 30€

2009-07-07T14:19:00.000-07:00

Vull proposar-vos una sortida d'un dia a Tamariu. Dons a part de pendre el sol, hi podem fer més coses i disfrutar de una altre forma del mar. Per 15€ podem llogar una caiac i fer un ruta per el litoral, i veure els ocells que fan vida en els penya-segats i roques que sobresurten del mar, meduses, tomaquets de mar, eriços, etc... podem equipar-nos amb unes ulleres, tub i aletes. Les aigues de Tamriu són plenes de vida. La direcció de l'empresa que lloga les embarcacions, disposen de guixetes on deixar les coses de forma segura i ens poden facilitar una bossa hermètica per posar la càmara, sense perill que es mulli, mentres remas i quan sigui necessari la treiem de la bossa. Jo aconsellaria,que si portem la camara agafessim un caiac doble, el company ens ajudara a mantenir l'equilibri, sense perill de caure a l'aigua. Interessant fer una visita a les coves, en alguna si anem ben equipats podem fer espelelogia, cal portar una llum frontal, mes comoda que la llenterna. La ruta la decidirem nosaltres, per tant la exigencia de l'activitat també serà cosa nostre. Un cop cansats de tant remar, valdrà la pena anar a dinar. A la Rostisseria La Pineda per 15€ podem dinar. Obren al mitg dia i no tanquen fins la nit, es horari continu, al mitg dia hi trobaràs un ambient més familiar, al vespre el joven emplena el patí. La taula es parada sota uns pins, que amb la brisa marina, donen una sensació de frescor que rapidament perdrem quan arribi el menjar i el vi... el menú és: amanida, croquetes de pollastre i pernil, patates fregides, botifarra i pollastre a la brasa, pa torrat, vi aigua, postres i cafè. És bó i en quantitat, aixó si quan hi vagis no tinguis presa. Important reservar taula!!

Rostisseria La Pineda. C/ Cadí 17, Tamariu. 972 620 050
Caiac Tamariu (Jordi Solano) 659 698 409

Cigne mut

2009-07-03T12:58:00.000-07:00

Alimentació: Vegetals, també moluscus i insectes aquàtics. Li agrada pasturar en zones herboses

Estada: No viuen als Països Catalans, si se'n veu algun exemplar, o s'ha perdut, o provablement hagi escapat d'alguna granja.

Curiositats: Acostuma a viure en estat salvatge, en llacs i estanys. A l'hivern es trasllada en aigües marítimes, aiguamolls, zones costaneres...Acostuma a moure's nedant amb elegància, silenci i tranquil·litat. Quan nidifica, el mascle es mostra agressiu, ja que és molt territorial; si algú s'apropa al niu neda ràpidament sobre l'aigua allargant el coll i batent les ales a la vegada que emet un xiulet sorollós.La femella pon fins a 12 ous. Els ous són incubats uns 36 dies per la femella mentre el mascle vigila el territori. Un cop neixen els pollets van a l'aigua de seguida. Són criats pels dos pares i sovint pugen a l'esquena dels adults. Comencen a volar cap als 4 o 5 mesos i es queden amb els pares fins a la primavera següent.

Falciot negre

2009-07-03T05:32:00.000-07:00

Alimentació: Tota classe d'insectes, especialment mosquits.

Estada: Arriba a la primavera i torna a emigrar quant arriba el fred.

Curiositats: Podria ser un ocell castigat pels Déus. Te les ales tant grosses que si toca el terra l'hi és impossible tornar a enlairar-se, el falciot es veu obligat a menjar, veure, dormir i aparellar-se m'entres vola. Emet un xiscle agut molt recognosible. És molt present arreu del país també a les ciutats, és freqüent trobar exemplars joves en alguna plaça, durant l'epoca de cria, provablement deshidratats i morts de gana. Amb una "xeringa" podem donar-li aigua, tres o quatre mosques i també algun tall molt petit de fetge(mai pa, recorda és un mosquiter). En alguna esplanada podem fer practiques de vol, cal enlairar-lo amb molt de comte de no fer-li mal. No espereu que se'n surti a la primera i tampoc que ús dongui les gràcies. Nia en llocs enlairats, penya-segats, edificis...

Ànec collverd

2009-07-03T05:10:00.000-07:00

Alimentació: Plantes i invertebrats aquàtics, peixets, granotes...

Estada: La majoria d'individus s'estan tot l'any al nostre país, a l'hivern arriben altres individus procedents del nord d'Europa, que s'instalen majoritariament als aiguamolls de Empordà i l'estany de Banyoles, al parc natural del Cap de Creus no són tant abundants, ja que són pocs els espais d'aigua dolça del parc.

Curiositats: És l'ànec més comú del nostre país. El plomatge del mascle i el de la femella són molt diferents, per mimetitzar-se amb l'entorn i passar més desapercebuts els joves i les femelles tenen el plomatge de color terròs, mentres que el mascle te uns colors més vius. Arriben a pondre fins a 12 ous que cuidara la femella sola.

.

Polla d'aigua

2009-06-30T15:20:00.000-07:00

Alimentació: Tota mena de vegetals, invertebrats, petits vertebrats i ous

Estada:La majoria de la població de l'estany de Banyoles, no emigren, i a l'hivern s'hi afexeigen alguns individus més.

Curiositats: Té els dits llargs, adaptats per caminar per sobre la vegetació. Com que no són palmats l'hi costa nedar, per aixó s'ajuda amb un característic moviment impulsor amb el cap i el coll. Vola poc i amb molt poca traça. Sovint aixeca intermitentment la cua quan camina, així mostra la taca blanca que hi té com a senyal d'avís per als altres exemplars de la mateixa espècia. Abundant tot l'any. També present als aiguamolls de l'Empordà i el Cap de Creus on aconseguèixen criar fins i tot en les petites concentracións d'aigua amb vegateció de ribera.

2009-06-30T04:56:00.000-07:00

Recull de fotografies de l'estany de Banyoles i el seu entorn i dels aiguamolls de l'Empordà, entre octubre de 2008 i març de 2009. Musica original de Macaco; Mama tierra.

Corb marí gros

2009-06-29T13:37:00.000-07:00

Alimentació: Exclusivament peixos.

Estada: Present als Països Catalans durant els mesos d'hivern.

Curiositats: Neda amb la línia de flotació molt baixa. Nomes se l'hi veu el cap i el coll quan neda. Es capbussa a l'aigua per atrapar els peixos, el corb marí disposa d'un bec llarg per atrapar-los. neda molt ràpid gracies a les membranes interdigitals, però no l'hi son tant útils a terra, tenen les potes molt curtes i els hi es difícil caminar, per això se'ls acostuma a veure en grup als arbres o en roques més alçades des d'on poder enlairar-se més fàcilment, quant són a l'aigua acostuma'n a fer llargues carreres abans de prendre el vol. Els arbres a on paren acaben recoberts dels excrements del corb marí, fins a provocar-li la mort. volen en forma de V duran les migracions. Pon de 3 a 4 ous que incuben, durant 28 dies, la parella. És escàs a l'estany de Banyoles més abundant als aiguamolls del Empordà.

Pròleg...

2009-06-26T05:46:00.000-07:00

Acostumat a caminar, pel món tot sol, ara la solitud em sembla menys estranya. Aquella hora, en que tot just partia, es recorda a ella mateixa, una vegada i un altre, convertint el desig en fàstic i aclamant al cel que no hagués arribat mai l'hora de marxar... Peró al temps no se l'hi dona la volta, i sóc aquí esperant poder-te trobar, igual com et vaig abandonar.

Amb l'excusa de la fotografia, he fet amics, viatges, i amors. Vull seguir estimant i estimar es compartir... m'agradaria dons poder compartir amb tothom qui ho vulgui aquest espai. Voldria poder fer-vos arribar la meva feina, fotografies d'esport, natura, premsa, reportatges i acompanyar-los de tota la informació referent a ells. Rutes a peu i amb bicicleta pels parcs naturals de Catalunya, informació turística i gastronòmica, i tot el que ens pugui interessar. Dons nomes em queda donar-te les gracies per ser aquí i voler fer aquest tros del viatge plegats.